10.11.2011 - MONTSERRAT ROIG. L'HABITACIÓ D'HOSPITAL

Vaig conèixer la Montserrat Roig als passadissos de la Clínica del Pilar de Barcelona, on ella s’estava recuperant d’una operació de la malaltia que, finalment, se la va endur.

Com tots els acompanyants de totes les clíniques de tot el món, un munt de vegades al dia el personal sanitari, eficient i amb molta professionalitat, m'obligaven a sortir de l’habitació.

I la Montserrat Roig passava llargues estones fora de l’habitació, en general ben acompanyada i sempre amb la mà a la barra del sèrum mòbil. Un dia però, ens vam quedar soles. I va ser aleshores quan vam tenir la primera conversa. En dir-li que el meu pare era un gran admirador de la seva obra, va voler coneixe’l. I així va ser com va passar a la seva habitació un vespre quan l’hospital ja reposava.

Van estar xerrant força estona. El pare li explicava, sobretot, com havia viscut la postguerra i els anys daurats del feixisme, la dècada dels seixanta. La Montserrat Roig no es cansava de preguntar, sobretot per detalls de la vida quotidiana d’aquell orfebre emprenedor que per atzar havia esdevingut veí efímer.

La conversa la va acabar el personal sanitari, que ens va obligar a tots plegats a ubicar-nos al lloc que teníem assignats.

D’aquella conversa el que més recordo és la humanitat de l’escriptora, la calidesa i l’entusiasme que va inundar aquella estança.

Òbviament la vaig acompanyar els pocs centímetres que separaven les habitacions i ella va aprofitar per dir-me “admiro aquesta generació que ha sabut sobreviure amb dignitat el feixisme”.

Jo també.

28.10.2011 - NOMS PROPIS DELS BOMBARDEIGS DE BARCELONA: LLUÍS SEGALÀ, DE “LA NISSAGA CATALANA DEL MÓN CLÀSSIC”

Com molt bé sabeu el mes de juliol va sortir el llibre La nissaga catalana del món clàssic,  que vaig editar juntament amb Pere Izquierdo, i que conté la semblança de 165 personatges que han fet alguna aportació a la construcció de la nostra nació des del món clàssic en el sentit ampli. Ens va donar suport per a l’edició l’Institut d’Estudis Catalans i l’Institut Català d’Arqueologia Clàssica.

Una d’aquestes persones és Lluís Segalà i Estalella, que el dia 17 de març de 1938, va morir en un dels bombardeigs de la Guerra Civil, a mans de l’aviació feixista italiana. Vivia en un pis a la cantonada del carrer Balmes amb la Gran Via (a Barcelona) i allí va ser esclafat a mort als 64 anys.

Aquell dia van morir 1300 persones.

Lluís Segalà i Estalella,  va ser una de les set persones que el dia 9 de maig de 1911 van fundar la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans (les altres sis eren Joan Maragall, Antoni M. Alcover  Josep Carner, Frederic Clascar, Pompeu Fabra, Àngel Guimerà)

Heŀlenista i filòleg, Segalà fou mestre de figures tan rellevants com Lluís Nicolau d’Olwer (1888-1961) o Pere Bosch Gimpera (1891-1974), així com de bona part dels primers traductors de la prestigiosa «Col·lecció Bernat Metge».

Segalà va ser professor de l’Escola de Bibliotecàries i, entre 1921 i 1930, en va ser el director. Pocs anys després, en esclatar la Guerra Civil, fou apartat de la Universitat, acusat de «desafecto al régimen».

Podeu llegir la semblança completa de Lluís Segalà escrita per Josep Antoni Clua  al llibre, que hem publicat poc abans que Gregorio Peces Barba, un dels “padres de la Constitución Española”, fes honor a aquesta victòria del feixisme, seixanta-tres anys després dels fets.

Barcelona, 17 de març de 1938: 1300 persones mortes de les quals 108 criatures

25.10.2011 - VII FÒRUM AURIGA

Programa del VII Fòrum Auriga

14.08.2011 - 15 D'AGOST DE 1947: L'ÍNDIA ESDEVÉ UN ESTAT INDEPENDENT

Tal dia com avui, l'any 1947 l'Índia es va independitzar del Regne Unit, després d'una llarga lluita per assolir la llibertat per la via de la no-violència.

No explicaré la història, perquè tothom la sap.

Hi ha una cosa de l'Índia, però, que sempre m'ha cridat l'atenció: en aquell país de més de mil milions d'habitants, hi ha 24 llengües oficials. Bé, no totes ho són arreu.L'Indi és la llengua de l'administració central. És llengua oficial de comunicació del govern,  l'anglès és la llengua oficial "associada", per marcar diferència.

L'indi és la segona llengua més parlada del món. Té l'escriptura devanagari (un alfabet sil.làbic) i té un grapat de dialectes (no sé perquè aquí no podem parlar de dialectes del català, sinó que només es considera políticament correcte "variants dialectals"), cosa que no és estranya amb tants parlants.

Les altres 22 llengües són oficials als respectius estats federals, i on volia anar a parar, és que també poden ser usades com a mitjà de comunicació entre el govern nacional i els ens locals de l'administració pública. O sigui, que vindria a ser com si des de la conselleria d'Economia de la Generalitat de Catalunya, per exemple, es pogués enviar una carta en català al President del Gobierno de España, recordant-li que ens deuen una pasta dels fons de competitivitat.

Val a dir que la situació de les llengües a l'India no tot són flors i violes: hi ha més de 10 o 15 llengües que tenen més de 5 milions de parlants i no són oficials sinó que són considerades "regionals": és a dir, l'administració no té perquè utilitzar-les si no vol en cap lloc de tot el territori indi, la qual cosa no vol dir que estigui prohibit el seu ús per part de l'administració. Simplement, que no cal que els funcionaris el sàpiguen. Vindria a ser com el català després de la garrotada de la Sentència del Tribunal Constitucional de España, de 28 de juny de 2010, que va generar el Partido Popular, PP.

Per cert, FELICITATS A TOTES LES MARIES !

7.07.2011 - PRESENTACIÓ DE LA NISSAGA CATALANA DEL MÓN CLÀSSIC A L'IEC

De dreta a esquerra: Pere Izquierdo, Salvador Giner, i Montserrat Tudela en el decurs de la presentació del llibre a l'IEC

Per als que no veu poder venir, us deixo aquí escrites les paraules que vaig pronunciar a la Sala Puig Prat de la Riba de l'Institut d'Estudis Catalans, el passat dilluns dia 4 de juliol, per presentar La nissaga catalana del món clàssic.

"Bona tarda a tothom.
 
Moltes gràcies senyor Salvador Giner, president de l’Institut d’Estudis Catalans, per acollir-nos avui en la presentació d’aquest llibre però sobretot moltes gràcies per haver-nos ajudat a fer-lo possible, atès que sense la col•laboració de l’IEC avui no el tindríem a les mans.
 
Si quan ara farà gairebé un any quan us vam venir a demanar si podíeu assumir la correcció lingüística de l’obra no haguéssiu acceptat, realment no hauríem pogut publicar-lo.
 
En segon lloc volem agrair també a l’Institut Català d’Arqueologia Clàssica i als SSTT de Girona del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya per la seva aportació en aquest obra.
 
També hem d’expressar públicament el nostra agraïment a algunes persones en concret,

-al Dr. Carles Miralles, la Dra. Isabel Rodà, pel seu suport intel•lectual i moral al llarg d’aquest tres anys,.
 
-al Dr. Josep M. Mestres que ha tingut cura de tot el procés de correcció lingüístic i formal exhaustiu, guiant a Elisenda Sigüan en la correcció i a nosaltres en tots els aspectes formals de l’edició
 
- a Miquel Fernàndez Barta, que ha fet tot el disseny de la maquetació del llibre altruísticament, i pel seu suport i paciència que ha tingut al llarg d’aquests tres anys.
 
I evidentment hem de donar les gràcies a tots els autors que de forma altruista han volgut participar en aquesta obra. En concret, 128 persones que s’han posat a escriure sobre algun dels 165 protagonistes d’aquesta nissaga, i que ho han fet, evidentment, cadascú amb el seu estil, des de la seva especialitat científica, i des de tots els territoris de parla catalana.
 
Des d’un primer moment vam voler que fos una obra col·lectiva, perquè volíem donar una visió de conjunt del que hem estat i del que som, en un intent de contribuir a saber el què volem ser en aquesta nova era de la globalització en que les identitats dels pobles tendeixen difuminar-se i per tant, cal reforçar-les per oferir al món tota la riquesa que representen. I nosaltres el que hem volgut fer és deixar escrit l’esquelet, l’ADN de la nostra identitat com a poble que passa per Grècia i Roma.
 
I ho hem volgut fer recuperant l’arbre genealògic de les persones que generació rere generació han treballat en aquest sentit.
 
Aquesta era la idea inicial que va sorgir el dia 30 de maig de 2008 quan vam presentar el número 50 de la Revista Auriga a la seu del Museu d’Arqueologia de Catalunya, essent-ne en aleshores el director Pere Izquierdo. En acabar l’acte, parlant en Pere Izquierdo–arqueòleg-, Norber Bilbeny –filòsof- i jo mateixa –filòleg-, el Dr. Bilbeny ens va proposar de fer a l’Auriga un “pòster” d’arbre genealògic dels clàssics catalans per tal de repartir als centres d’ensenyament i de cultura.Parlant, parlant, vam decidir de dedicar un número de la revista a això. I vam començar a elaborar la llista dels membres de la nissaga catalana del món clàssic. Vam veure que una revista no era suficient. I vam treure el número 52 d’Auriga com a petit tast del que seria aquest llibre. I en vista de la bona acollida del número 52 ens vam posar a treballar ja amb l’edició d’aquest llibre. Han passat més de tres anys. Hem fet desenes de llistes de noms: primer de memòria, després fent una tasca d’investigació consultant bibliografia (i ja que estan a la sala la Dra. Mariàngela Vilallonga i Francesc Guardans, cito Studia Humanitatis, catàlegs de la Bernat Metge i d’altres), també vam consultar bibliografia que els mateixos autors havien escrit – i per tant, la llista la vam fer entre tots- i finalment vam consultant a algunes persones.
 
Però sempre vam tenir clares algunes coses per a la inclusió dels personatges:.
 
Havien d’haver format part de la història de la nostra nació: per això és “La nissaga catalana”. Es dona la paradoxa que alguns dels personatges no han escrit una sola línea en català, sobretot els antics, que escrivien en llatí. Però tots han deixat la seva petjada en la cultura catalana. Per això si detecten alguna absència de persones que tot i viure i treballar als territoris de parla catalana pensin si us plau si van ser ells els que es van autoexcloure de formar part de la cultura catalana. Si ells es van excloure, no serem nosaltres qui els inclourem, i més quan ja no els hi podem preguntar.
 
Després va venir la recerca gairebé errant dels autors de les semblances: hem volgut fer un llibre que fos un diàleg d’unes persones que donen veu a les altres. Cada personatge i cada autor dialoguen a través del temps i hi reconeixen la vivència de l’altre.
 
I quan anàvem avançant en l’obra, ens vam adonar de diverses coses, que no estaven en les nostres intencions inicials
 
En primer lloc ens vam adonar ja en l’elaboració de les llistes que hi ha tota una generació que ens pertoca a nosaltres aquí presents recuperar-la de l’oblit històric i trobar-los el lloc en la memòria col•lectiva, sobretot aquella generació d’estil noucentista que van viure en un dels períodes més grisos i perillosos de la nostra història com va ser la darrera llarga dictadura que vam patir. Hi ha un munt de semblances que comencen més o menys amb la frase “Cal recuperar de l’oblit....”. El mateix terme “noucentisme” hem permès massa sovint que en alguns ambients -fins i tot en alguns intel·lectualment potents- sigui emprat com un terme negatiu que subratlla només l’actitud d’uns poques figures i, en canvi, no reconeix la tasca immensa de construcció nacional que ens van deixar i de la que sens cap mena de dubte vivim encara.
 
En segon lloc vam veure que l’obra pot esdevenir un modest primer graó per a la història encara no escrita dels estudis clàssics a Catalunya des de les diferents perspectives.
 
I en tercer lloc, ens vam adonar de la gran incidència i les  grans aportacions que han tingut els protagonistes de la nissaga al llarg de la història en les institucions polítiques i culturals catalanes.
 
De fet, teníem la intenció d’incloure una llista d’institucions com apèndix del llibre: en sortien 424.
 
Un exemple que cal esmentar ara i aquí atès que enguany és el centenari de la secció filològica de l’IEC,  quan el dia 9 de maig de 1911 es van reunir 7 persones i la van fundar, dues de les quals, estan a la nissaga (Joan Maragall i Lluís Segalà), (Antoni M. Alcover  Josep Carner, Frederic Clascar, Pompeu Fabra, Àngel Guimerà són les altres) o el primer president IEC, Antoni Rubió i Lluch, i el primer secretari, Josep Pijoan. O institucions tant diverses com la Biblioteca de Catalunya, tots els museus nacionals o que haurien de ser-ho: el MAC, MNAC, o l’efímer Banc de Catalunya, o la les històriques Corts Catalanes, abadies, arxius, ateneus i centres excursionistes –que tanta feina de recuperació de la nostra dignitat històrica van fer en temps difícils del segle XX-, partits polítics, la Generalitat de Catalunya, la de València, el Parlament de Catalunya, totes les universitats catalanes amb els seus precedents dels Estudis Generals... i algunes tant llunyanes com el senat de la República Veneciana o Institut Arqueològic Imperial de Berlín. En totes elles els membres de la nissaga catalana del món clàssic han fet grans aportacions.
 
Però vam decidir deixar-ho per una segona part d’aquesta obra: trigarem uns anys, però també farem una història de les institucions catalanes que tinguin l’humanisme com a fil conductor.
 
I per acabar, tot i que ara ho explicarà en Pere Izquierdo, permetin-me donar una recomanació de lectura i que és la manera en la que ens vam plantejar l’obra: llegir el llibre de la primera a la darrera pàgina, no saltant anant a buscar les semblances que ens criden l’atenció per alguna cosa. Només llegint el llibre full rere full es poden reconèixer aquest ADN que ens va imprimir Grècia i Roma i que passa per l’Europa carolíngia, el nacionalisme no imperialista sinó el que posa al centre l’individu, i la constant obsessió per la cultura, el saber, la formació i la llibertat dels que ens han precedit i ens han configurat com a poble i a qui dediquem aquest llibre.
 
Espero que gaudeixin de la lectura.
 
Moltes gràcies."

Si voleu més informació de l'obra la trobareu al web d'Auriga: www.auriga.cat

12.06.2011 - LA NISSAGA CATALANA DEL MÓN CLÀSSIC

    Què tenien en comú els interessos de l'abat Oliba, abat fundador de Montserrat i de Cuixà, la poeta Maria Àngels Anglada, el primer rector de la Universitat Autònoma de Barcelona, l'arqueòleg Pere Bosch Gimpera, Joanot Martorell, Jacint Verdaguer, Joan Maragall, Josep Puig i Cadafalch, Joan Lluís Vives, Carles Riba, Joan Triadú, Joan Roís de Corella, Miquel Batllori, Ramon Llull, Maria Mercè Marçal, Francesc Eiximenis, Bonaventura Ubach, Rosa Leveroni, Víctor Balaguer i Roís de Corella?

    L’admiració i la curiositat per la petjada dels grecs i dels romans i pels pobles que hi van conviure, ha estat una constant a Europa i a l’àrea Mediterrània des que els rigors de l’edat mitjana van contribuir a idealitzar aquell passat comú i lluminós. Les terres de llengua catalana no han estat alienes a aquest moviment, sinó que des de ben antic l’han fet seu i han anat donant al llarg dels segles una enorme llista d’estudiosos que han fet aportacions fonamentals.

    Aquest volum és un recull de semblances de les persones que, al llarg de la història del nostre poble, han tingut una pàtria comuna: el món clàssic. És una obra coŀlectiva plantejada com un diàleg a través del temps entre els qui ja no hi són i els qui en som hereus i encara habitem en aquesta pàtria comuna a les terres de llengua catalana. És un intent de trobar les interaccions i les aportacions de les persones des de diverses dimensions i perspectives del món clàssic, i establir les relacions de mestratge i coŀlaboració que hi ha entre els protagonistes.

    Aquest és el primer llibre que publica Auriga. Al llarg de gairebé tres anys cent vint-i-vuit persones hem escrit aquest llibre.

   Trobareu més informació al web d'Auriga www.auriga.cat

26.02.2011 - LES QUATRE COLUMNES DE PUIG I CADAFALCH

Aquest article el vaig publicar el mes de desembre passat al web de Reagrupament Independentista, la meva opció política per treballar per la llibertat del nostre poble.

Demà el President de la Generalitat de Catalunya inaugurarà aquest monument a la Nació catalana, la restitució del qual ha impulsat incansablement Jordi Salat, a qui avui li dedico aquestes línies, i de qui vam publicar un article a l'Auriga número 40.

Les Quatre Columnes de Puig i Cadafalch

L’any que els catalans hauríem pogut escollir lliurement obrir la porta al rescabalament de la nostra dignitat sobirana acaba amb un símbol nacional: la restitució de les Quatre Columnes de Puig i Cadafalch a la muntanya de Montjuïc, a la ciutat de Barcelona, cap i casal de Catalunya.

Josep Puig i Cadafalch, arquitecte, historiador de l’art i polític, va dissenyar i erigir aquest monument a la nostra nació mil·lenària l’any 1918 essent president de la Mancomunitat de Catalunya. Les quatre columnes havien de ser el símbol de l’Exposició Universal de Barcelona de 1929. Es van aixecar abans que cap altra construcció de la muntanya que acolliria aquest esdeveniment. I, tanmateix, els visitants vinguts d’arreu no les van poder veure, perquè el dictador Primo de Rivera les va fer enderrocar el 1928 mentre es construïa el recinte firal de l’Exposició, en la seva incansable tasca d’aniquilar tot allò que representés Catalunya.

I aquesta és una història que va repetint una i altra vegada el nostre poble: construir i desconstruir per tornar a construir... i tanmateix, sempre tornem a intentar-ho.

Coneixem Puig i Cadafalch sobretot com a arquitecte, i no tant com a un dels grans constructors de la Catalunya contemporània. Un dels membres d’aquella generació de noucentistes que va fer de la cultura el seu compromís i del seu compromís, la construcció d’un país, el nostre, dotant-lo de les institucions i infrastructures necessàries per esdevenir un estat europeu.

El disseny original de la columnata consistia en quatre columnes jòniques, a sobre de les quals s’havien de situar quatre victòries alades, en record de la deesa Niké (Victòria) que simbolitzaven la catalanitat com hereva també d’una civilització i un pensament universals. Mai, però, les columnes van ser encimbellades per les victòries alades.

La restitució d’aquest símbol nacional ha estat gràcies treball incansable de la societat civil, fa deu anys va iniciar la campanya per la restitució d’aquest monument a la catalanitat acudint no només a l’Ajuntament de Barcelona sinó també al Parlament de Catalunya. Finalment, a les acaballes d’aquest any, que donarà molta feina als historiadors futurs, les Quatre Columnes de Puig i Cadafalch tornen a ser a Montjuïc.

La victòria alada, però, no encimbella les quatre barres. Encara.

13.02.2011 - L'AURIGA, GUARDONADA

La revista Auriga guardonada amb el Premi APPEC 2010 per les sis edicions del Fòrum Auriga

Aquest dimecres 2 de febrer, la revista Auriga ha rebut el Premi APPEC (Associació de Publicacions Periòdiques en Català), en la seva XII convocatòria, per les sis edicions del Fòrum Auriga, l’única trobada interdisciplinar dels professionals del món clàssic dels Països Catalans.
 
L'acte es va celebrar al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona amb l'assistència d'un gran nombre d’editors i diverses personalitats del món de la política, la cultura i la comunicació. La cerimònia de lliurament va ser conduïda pel periodista Xavier Grasset i presidida per Ferran Mascarell, Conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya, i per Lluís Gendrau, president de l’APPEC.  
 
El Fòrum Auriga va sorgir amb la voluntat de potenciar i donar a conèixer la llarga tradició humanística cohesionada al voltant del saber clàssic, estructurat des de la història, l’arqueologia, el pensament, la filologia, el pensament polític, l’arxivística, la literatura, etc. un corrent de pensament que ha nodrit la nostra cultura i ens ha configurat com a poble.
 
Les sis edicions dels fòrums Auriga s’han celebrat en el marc de la Capital de la Cultura Catalana. Específicament a Esparreguera 2005, Amposta 2006, Lleida 2007, Perpinyà 2008, Figueres 2009, Badalona 2010 i enguany se celebrarà al Principat d’Andorra.

El Fòrum Auriga ha esdevingut el marc de referència per divulgar les pròpies línies de treball entre el col.lectiu i també un espai de reflexió i debat de noves propostes.
 
Com a directora de l'Auriga i també dels Fòrums Auriga, en recollir el guardó, acompanyada de l’equip de la revista, vaig dir  declarar que “l’èxit dels fòrums Auriga han estat les persones i institucions del sector que han volgut participar en aquesta trobada que ha esdevingut un espai de reflexió i debat de noves propostes”.

6.12.2010 - DE L'OCTUBRE DE 2009 AL NOVEMBRE DE 2010

Els que hem cregut i treballat per restituir la dignitat sobirana del nostre poble hem perdut les eleccions. El poble no ens ha volgut o no ens ha conegut. I a Catalunya dignitat sobirana vol dir independència, regeneració democràtica i treball. I no en tinc cap dubte.

A falta del recompte de vots de l’exterior, només 40.000 persones, diumenge 28 de novembre de 2010, van votar a favor de la dignitat sobirana. Això és així i aquest és l’escenari en el qual haurem de seguir treballant per assolir-la algun dia. Ara ja sabem on som.

Primer de tot agraeixo en primera persona a tots els que ens han fet confiança dipositant-nos el vot a les urnes.

La mateixa nit del 28 de novembre, aquell dia que els catalans vam renunciar a ser lliures, vaig recordar la història de Reagrupament. I vaig llegir la meva llibreta de camp, on sempre vaig prenent apunts, perquè a mi, la història m’agrada tant, que fins i tot necessito dur-la a sobre físicament. Si més no, la que jo visc.

I vaig recuperar les paraules que Salvador Cardús va pronunciar a l’assemblea constituent de Reagrupament aquell no tant llunyà 3 d’octubre de 2009. Va parlar en nom dels convidats que no eren reagrupats i que, o bé eren a la sala, o bé ens havien expressat el seu suport: Jaume Sobrequés, Isabel Clara Simó, Toni Strubell, Patrícia Gabancho, Jordi Cabré, Vicent Partal, Assumpció Cantalozella, Joan B.Culla, Carles Boix, Víctor Alexandre, Pep Riera, Enric Canela, Heribert Barrera, Cercle Català de Negocis, Col.lectiu Emma, Sobirania i Justícia, (no en tinc més d'anotats), i ens va adreçar unes paraules com a “padrí de bateig”, no fos cas que Reagrupament deixés de tenir seny i tingués “temptacions del maligne” (Cardús dixit).

Com a padrí, va expressar tres desitjos:

En primer lloc va esmentar el principal desafiament de Reagrupament no era convèncer als catalans que la solució del nostre país és la independència “això ho sap tothom”, va dir. El primer desafiament que té Reagrupament és vèncer la desconfiança d’un país desconfiat”.

És evident, que en això no hem tingut èxit. De moment.

En segon lloc va parlar de l’opció de la radicalitat democràtica que sempre hem posat en el mateix nivell que la independència. “La democràcia exigeix elegància, integritat, joc net, educació”.

Crec, sincerament, que en això, ningú no ens pot fer cap retret.

I el tercer desig del Dr. Cardús va ser que Reagrupament cohesionés tot l”Independentisme tranquil”, un independentisme generós, sense retrets, que reconegui que el camí que han fet els altres per arribar a ser on som.

I en això, els que hem arribat al mes de novembre de 2010 com a membres de Reagrupament crec que també hem estat a l’alçada.

Les coses, diumenge passat, van anar com van anar. Ha passat un any i tres mesos d’aquest bateig nostre. I pel camí, alguns han decidit emprendre la seva acció política per altres viaranys. La majoria, però, hem seguit. Crec que en Joan Carretero és un polític intel.ligent, íntegre i honest. El mateix penso de la Rut Carandell. És evident, que al seu voltant, els reagrupats hem creat un equip humà amb aquestes sinergies.

I a pesar de la derrota electoral del dia 28 de novembre, això segueix essent així. És possible que amb aquestes qualitats no hi hagi massa espai polític per aquest grup de persones que seguim volent veure el nostre país lliure i que posi l’ésser humà en el centre.

I tanmateix, diumenge, vam rebre una bona clatellada: els catalans, o bé no ens volen com som, o bé no ens han conegut.

I jo que vaig ser candidata el primer que em vaig fer va ser autocrítica. En els 19 actes que vaig fer exclusivament els dies de campanya hauria hagut d’aconseguir un mínim de 1000 vots per acte. Anant de número 3 per Barcelona, la circumscripció més gran, hauria d’haver arribat a convèncer mil persones cada vegada que vaig parlar en públic aquells 15 dies de campanya. No ha estat així i ho sento molt més del que us podeu imaginar. No em serveix de res pensar que em “disputava” el tercer escó de Barcelona amb Celestino Corbacho, Felip Puig, Anna Simó, Uriel Bertran, Jordi Miralles, M. Llanos de Luna Tobarra (PP), i Jordi Cañas (C’s), perquè ells sí que han arribat a mil persones i seran al Parlament. I no puc deixar de demanar disculpes, als reagrupats, i al país. Hauria estat el meu gra de sorra per restituir la nostra dignitat sobirana.

I tanmateix, jo no renuncio a l’objectiu. Com, entenc, 40.000 persones més tampoc no hi renuncien. El dia 3 d’octubre de 2009 2.237 persones crèiem en Reagrupament. Per tant, em sento, encara amb més força per seguir treballant. Sobretot perquè és evident que molta gent no ha votat dempeus, sinó agenollada. No hem sabut vèncer la desconfiança d’un país desconfiat, com ens va demanar el Dr. Cardús el dia del nostre bateig públic. Les xifres ho diuen clar: 500.000 persones van participar a les consultes per l’autodeterminació i van votar que sí la volien. El 10 de juliol passat el poble va respondre a la sentència del Tribunal Constitucional de España amb un clam “Independència”. I els vots dels partits que teníem la independència en el nostre full de ruta, només sumem 360 mil vots dels més de 5 milions que es podien emetre, la qual cosa és un 7,2%. Com es poden quadrar les xifres? Per la desconfiança? Per la por? Per la ventada d’alguna proposta independentista? Pel silenci mediàtic que hem patit aquells que havíem de portar esperança d’una nova manera de fer política? Per la crisi? Perquè ja no ens cal la independència? Perquè no hem sabut arribar als catalans? Perquè la radicalitat democràtica forma part solament de l’imaginari d’uns pocs?

Jo, ara mateix, estic encara pensant la resposta.

I tinc clar que vull ser lliure i restituir la dignitat sobirana del meu poble.

(Continuarà/é...)

26.11.2010 - GRÀCIES PER RESTITUIR LA NOSTRA DIGNITAT SOBIRANA EL 28N

7.11.2010 - RECORDANT EL TRACTAT DELS PIRINEUS

31.10.2010 - JOAN SOLÀ, IN MEMORIAM

27.09.2010 - ELS CICLES HISTÒRICS S'ACABEN

10.09.2010 - 11 DE SETEMBRE: UN POBLE QUE TREBALLA PER LA SEVA LLIBERTAT

Escric aquestes paraules poc abans d'anar a fer el primer homenatge als caiguts al final de la Guerra de Successió Espanyola que va abolir les Constitucions Catalanes amb el Decret de Nova Planta i va esborrar l'Estat Català del mapa mundi. A 2/4 de 8 del vespre, membres de Reagrupament Independentista ens trobarem a la plaça Catalunya, a tocar del memorial a Francesc Macià, i baixarem fins al Fossar de les Moreres, on no s'hi enterra cap traïdor, sinó que s'hi van enterrar molts dels defensors de la ciutat de Barcelona durant el setge que les tropes de Felip V van fer i que va acabar amb la capitulació de la ciutat gràcies a l'ajut de les tropes franceses, perquè amb l'exèrcit espanyol no ho aconseguien.

L'11 de setembre de 1714 els catalans van mostrar-se als espanyols com un poble que volia viure i lluitar per la llibertat de la seva pàtria.

I això és el que celebrem molts catalans.

Demà havíem de fer un homenatge al general Moragues amb parlaments. Els successors dels botiflers, és a dir, els seguidors de Felip V, ens han impedit parlar.  El nostre clam de llibertat l'expresarem sense altaveus.

Però malgrat els successors dels botiflers la nostra actitud és clara: HI SOM i HI SEREM.

Recordarem Moragues que el van assessinar les tropes borbòniques un any després d'haver acabat la guerra, com a símbol salvatge d'humiliació a resistència catalana.

I hi serem també quan tanquem aquests 300 anys d'història indignant quan ens independitzem del darrer rei Borbó del món, i tornem a posar al mapa mundi l'Estat Català.

Aquesta vegada, però, ho farem com es fan les coses en el segle XXI: fent una declaració unilateral d'independència en el Parlament de Catalunya constituït legítimament pel sufragi universal.

Bona DIADA NACIONAL DE CATALUNYA A TOTHOM !

4.09.2010 - Vicent Andrés Estellés

30.08.2010 - MÀRIUS TORRES

Avui fa 100 anys que va nèixer el poeta Màrius Torres.

Jo vaig conèixer la seva obra per la "cançó de Mahalta", musicada per Lluís Llach, fa un munt d’anys, un dels poemes més bells escrits en la nostra llengua.

Després amb els anys, vaig començar a llegir la seva obra, i he de dir que el que més em va corprendre va ser la seva capacitat de parlar de la vida i la mort sense angoixa i amb esperança. Sóc filòleg però no crítica literària, i molt menys de l’obra d’un autor que només he llegit per gaudir de la bellesa de les idees afaiçonades en paraules.

A la xarxa social Facebook he dedicat diverses vegades aquest poema als companys independentistas que amb encerts i desencerts treballem ací i allí per dur el nostre país a la llibertat.

I ho torno a fer una vegada més.

Però avui també fa 19 anys que va morir la Núria estimada i li dedico també a ella aquest poema, alhora que és el meu petit homenatge a un dels millors poetes catalans que tan admirava la Núria, que com ella va morir abans d’hora.

Cançó de Mahalta (fragment)

Corren les nostres ànimes com dos rius paral.lels.
Fem el mateix camí sota els mateixos cels.　

 

No podem acostar les nostres vides calmes:
entre els dos hi ha una terra de xiprers i de palmes.　

 

En els meandres grocs de lliris, verds de pau,
sento, com si em seguís, el teu batec suau　

 

i escolto la teva aigua, tremolosa i amiga,
de la font a la mar -la nostra pàtria antiga-.

                                      Màrius Torres

19.08.2010 - LA CREACIÓ D'UN NOU ESTAT PERMETRÀ AL MÓN TENIR UN PAÍS EUROPEU MÉS JUST, MÉS DEMOCRÀTIC I MÉS LLIURE

El dia 19 d’agost a la Universitat Catalana d’Estiu s’ha celebrat la taula rodona “És possible un nou ordre social fonamentat en una ètica mundial?”, organitzada per l’Associació Església Plural, en la que han participat representants de l’independentisme actualment extraparlamentari: Enric Canela de la Plataforma Suma Independència; Antoni Castella de Sobirania i Justícia i Santiago Espot de Força Catalunya i jo mateixa, de Reagrupament. Ha moderat el debat Jaume Terribas, de l’organització, que a l’inici de l’acte ha recordat que la plataforma Solidaritat Catalana ha declinat la invitació.

 L’objectiu de la trobada no era parlar d’independentisme sinó sobre quin model de societat defensa cada partit o plataforma independentista, sobre quins valors volen construir la Catalunya amb Estat propi, quines prioritats socials, etc. I donar una resposta clara a qüestió plantejada, a partir del document de treball “Cap a una ètica mundial: una declaració inicial” de Hans Küng (1993).

Enric Canela (Suma Independència) ha obert el torn d’intervencions expressant que veu complicat un nou ordre social fent una reflexió de l’ésser humà des del punt de vista científic.

Antoni Castella (Sobirania i Justícia), al seu torn ha afirmat que sí és possible i necessari un nou ordre social mundial fonamentat en una ètica mundial, fent un breu esbós dels límits socialment intolerables al que ha arribat el món actualment. El nou estat que vol Catalunya ha de bastir-se amb la dignitat humana i proposar una renovació ètica basada en l’esforç, el treball i el respecte. La independència ens ha de fer diferents en l’estat del benestar.

Castella ha tancat la seva intervenció demanant unió de totes les forces independentistes, les presents a la mesa i les que no hi eren.

Santiago Espot (Força Catalunya) ha fet una breu reflexió sobre la història de la ètica i la política, centrant-se en les figures d’Aristòtil, Sant Tomàs d’Aquino i Kant i ha recordat que Catalunya és un poble de pau, citant les famoses paraules de Pau Casals a les Nacions Unides.

 Finalment, he intervingut  -l’única veu de dona de la mesa-, com a representant de Reagrupament, ha partit de les paraules de Pau Casals, recordant que el poble català sempre ha estat un poble de pau, i en resposta a la qüestió central de la taula rodona si és possible un nou ordre social fonamentat en una ètica mundial ha dit “Sí”, presentant les mostres d’una presa de consciència col·lectiva que l’ordre mundial actual ha tocat fons i hi ha reacció, centrant-se en el nostre país, com són l’aparició de la banca ètica, el comerç just, la mobilització de la societat civil com són totes les professions “sense fronteres” que hi participen milers de catalans, o que s’organitzen en campanyes per un món millor. I en aquest marc d’esperança per un món més just, digne i lliure, “pensant globalment i actuant localment”, sorgeix Reagrupament, que aplega milers de persones que volen assolir la llibertat de la nostra Nació de forma pacífica i per sufragi universal.

He seguit el guió demanat pels organitzadors, sobre quins valors volem construir el nou Estat català, s’ha basat en els dos documentes programàtics que l’Assemblea de Reagrupament va aprovar el 21 de març d’enguany: la “Constitució de Catalunya” i Organitzant el nostre futur lliure”. Sintetitzant el model d’estat que proposa Reagrupament des de fa mesos, he citat diversos articles de Constitució de Catalunya: “Catalunya és un Estat democràtic i social” “La dignitat humana és inviolable” “La pena de mort, la tortura i el tractament inhumà o degradant són prohibit” “la llibertat individual està garantida. Són especialment garantits: la llibertat personal i la integritat física i moral. El respecte a la vida privada i familiar. El dret a l’honor i a la pròpia imatge. La inviolabilitat de domicili, correspondència i telecomunicacions. La llibertat de pensament, de consciència i de religió. El dret de tenir fills. La llibertat de tenir opinions, d’expressar-les i de difondre-les. La llibertat de premsa, d’associació, reunió i manifestació. El dret de vaga. El dret de rebre educació, i llibertat d’ensenyament,, d’escollir i exercir una professió, llibertat en la creació artística i en la recerca...” “La censura està prohibida” “Tothom té dret de viure en un medi natural equilibrat” I finalment “Cinquanta mil electors o cinquanta municipis poden emanar al poder legislatiu, mitjançant una iniciativa legislativa popular, la promulgació, modificació o derogació de disposicions constitucionals o legislatives”.

I quant al document “Organitzant el nostre futur lliure” he recordat que la proposta del nou Estat català recull els drets a l’educació, la sanitat, l’habitatge i la cultura. Tot això ha de ser legislat pels representants públics que, a partir de l’objectiu de Reagrupament de la regeneració democràtica, hauran de basar-se en la honestedat, austeritat, eficiència i eficàcia, la imparcialitat i objectivitat moderada per l’equitat, amb eleccions d’un sol representant per districte electoral, que seran de mida reduïda, amb llistes obertes, amb representació parlamentària de l’abstenció activa i amb una limitació de dos mandats consecutius amb un període de 5 anys d’incompatibilitats un cop finalitzat el càrrec.

També he fet una breu exposició les propostes de Reagrupament en polítiques econòmiques, d’educació, culturals, lingüístiques, de sanitat, dels joves i socials. Per acabar he fet la reflexió següent: “la creació d’un nou estat permetrà al món tenir un país europeu més just, més culte, i, en definitiva, més lliure”.

Finalment, el president de l’Associació Església Plural, Josep Torrens ha demanat a les diferents formacions independentistes que han participat a la taula rodona que facin un esforç per aconseguir una sola candidatura en les molt properes eleccions al Parlament de Catalunya. A proposta de Reagrupament, com a gest simbòlic de la recerca d’unitat, els participants i organitzadors de l’acte ens hem fet la fotografia que adjuntem.

15.08.2010 - EL MEU COMPROMÍS POLÍTIC

Tal dia com avui, 15 d'agost, l’any 1947, la República d'Índia va assolir la independència de l’Imperi Britànic, procés històric que va tenir com a figura clau Mahatma Gandhi.

M’agrada recordar la nostra història, la de la humanitat, la que ens ha configurat com som, com sóc i com vull ser. I ara mateix sóc una ciutadana del Reino de España que, des de fa 300 anys em nega la meva identitat de ciutadana d’una nació que ha treballat des de fa segles per la pau i la llibertat.

9.07.2010 - ELS LESTRÍGONS DEL TRIBUNAL CONSTITUCIONAL

26.06.2010 - MANUEL DE PEDROLO. 20 ANYS

“Jo, i molts, moltíssims, morirem com uns forasters a casa nostra; hi moriren els nostres pares, els nostres avis, generacions senceres... No és raó que hi visquin i hi morin els nostres fills, els nostres néts, i a nosaltres incumbeix la tasca de fer que puguin viure i morir en terra lliure, com a ciutadans de llur nació. Exactament com viuen moren aquells que ara ens refusen allò que es concedeixen oblidant voluntàriament que els drets humans emparen, amb les persones, els pobles.”

A casa amb papers falsos

Manuel de Pedrolo

Avui, 26 de juny de 2010,  ha fet vint anys de la mort de Manuel de Pedrolo.

De la seva obra em fascina la capacitat de blasmar amb imaginació personatges fonamentalment lliures, i per tant, forts. I de fer volar les paraules en tots els "gèneres literaris", és a dir, modelant la llengua amb totes les seves formes.

I avui, vint anys després del seu traspàs, vull recordar la fidelitat al seu poble, que no va poder conèixer lliure.

Podeu pensar que darrerament aquest bloc sembla un obituari, però les persones que m'han precedit m'han fer ser qui sóc, afaiçonant la meva ànima i, també, -perquè no dir-ho- la del meu poble.

6.06.2010 - 40 ANYS DE LA MORT DE JOSEP CARNER

24.04.2010 - EN JOAN

"Perdent es guanya"

                        JT

En Joan va nèixer durant la dictadura de Primo de Rivera, al Poble Nou, un barri menestral de la Barcelona industrial. En concret, havia nascut a la zona anomenada el “Barri de la Plata”, la qual cosa, va ser una premonició pel seu destí.

De la proclamació de la República, en tenia un vague record. En canvi, moltes vegades havia explicat amb tot de detall l’enterrament del President Francesc Macià, al que va assistir de la mà del seu germà, molt més gran que ell. Aquell dia, i durant un temps, va dur el braçalet negre de dol per l’avi Macià.

 De la guerra preferia no parlar-ne. No li calia. La duia marcada al rostre. Un accident li va fer perdre per sempre més la visió de l’ull dret, i part de l’audició esquerra. Mai el vaig sentir queixar-se. Potser la seva dita preferida “perdent es guanya”, venia d’aquí.

Però del que sempre li agradava parlar era del temps breu que va passar a l’escola amb el seu admirat senyor Labart. Eren temps que la Generalitat republicana va decidir que els seus ciutadans serien persones cultes i amb criteri. I amb en Joan, ho va aconseguir. Era un home culte. “La meva universitat han estat els llibres i el cinema”, repetia abans de dir “perdent es guanya”. Va ser lector incansable i un cinèfil de memòria prodigiosa.

Però la tragèdia històrica el va arrencar molt jove de les aules. Acabada la guerra civil el seu talent innat pel dibuix i la representació del volum el va dur a esdevenir orfebre del metall.

Tot i la seva visió parcial, va haver d’anar a fer de soldat a l’exèrcit franquista durant sis mesos, en concret, al Castell de Figueres. "Vaig fer bons amics, i vaig conèixer bé l’Empordà”.

En Joan, era, fonamentalment, un home positiu. Sempre, en totes les situacions hi sabia trobar una part bona. I realment, va fer molts amics arreu on va ser present, sobretot, perquè era difícil no ser amic seu: afable de tracte, generós, sabia escoltar a l’altre, era grat tractar-lo. El recordo a l’hospital els darrers mesos de la seva llarga vida primer a la cadira, després definitivament allitat i entortolligat als cables que li permetien l’agonia, tan bon punt arribava algú, en Joan preguntava “I tu, com estàs?”. No es va queixar mai. Només sabies el seu estat d’ànim per la força amb la que t’agafava la mà.

Fill del Poble Nou, un barri menestral, aviat va tenir taller propi, “vam passar molta gana al principi, però van ser uns anys feliços”.

De fet, en Joan sabia ser feliç i fer feliços als altres. En aquella època i país gris que li va tocar de viure, ell va ser feliç. Era un home fort, tenia esperança en les persones, creatiu i estimava la vida per damunt de tot. Una sola vegada l’he vist ensorrat: quan va morir, inesperadament, la seva filla petita.

I fins i tot, després d’aquest tràngol, el pitjor de llarg de tots el que va passar en la seva vida estrellada, el va saber integrar en la seva existència i va seguir tenint un somriure pels qui l’envoltaven.

Els seus néts, que va estimar amb una tendresa excepcional fins al darrer alè, sempre el recorden amb un somriure al rostre. A l’hospital, la seva darrera llar, els feia jugar amb la cadira de rodes, o amb els comandaments estranys que converteixen un llit amb una muntanya russa. “Ho faig per distreure’ls, si no, això és molt avorrit”, deia.

Al llarg de la seva vida va convertir els metalls en milers d’objectes bells. Primer imaginava la peça, després la dibuixava, i finalment, li donava forma. I després, l’explicava i preguntava si t’agradava. Era creatiu i treballava amb amor, i aquesta manera de fer, la va gravar també als seus fills.

Una de les coses que li agradava explicar als seus néts estimadíssims era els temps que va ser cap de l’agrupament escolta Mossèn Pere Ginebra. Els caps, joves, se l’estimaven. Aquells també van ser temps feliços per en Joan. La nissaga d’escoltes va seguir amb els seus fills i, també, amb els seus néts.

També li agradava parlar del seu país, que també estimava. El dia que va fer 50 anys ho va celebrar fent d’interventor en les primeres eleccions democràtiques en les que ell va poder votar. Era el dia 15 de juny de 1977.

I és que en Joan era un home d’esquerres, educat –i que va educar- en llibertat.

Les cendres de’n, Joan, reposen a la muntanya de Montserrat. Era montserratí. Tenia claríssim que el cel l'habitava la seva filleta, Joan XXIII, els seus pares, i possiblement algú altre que també treballava amb amor.

Avui, diada de Sant Jordi, fa un mes que el meu pare, Joan Tudela i Pastor, és mort.

Perdent es guanya.I els qui estimat el meu pare, hem guanyat la dolça i tendra petjada inesborrable de la seva vida.

1.04.2010 - IGNASI RIERA

Endinsats en el segle XXI hi ha paraules que han esdevingut antiquades: "generositat", "gràcies", "filantrop" , "saviesa", "bondat"... però de sobte, un dia, inesperadament, et piquen la porta totes juntes i sense adonar-te'n entren de cop a casa i s'instal.len al sofà arrepapades, mentre esperen, plenes de vida, iniciar la conversa.

I això m'ha passat avui. A mitja tarda he rebut una trucada al minúscul telèfon mòbil que em connecta amb el meu món per dir-me que l'escriptor Ignasi Riera havia escrit un article sobre la revista Auriga al diari català més important del món.

Ignasi Riera fa una setmana havia fet una bona pila de quilòmetres per tal d'honorar l'Auriga gratia et amore amb les seves reflexions sobre l'Ars Poètica d'Horaci. El seu discurs, savi, generós, fresc, impecable, va captivar als assistents a l'acte de lliurament dels XVII Premis Auriga.

Va fer una conferència inoblidable, que aviat podreu llegir al número 58 d'Auriga. Tothom el va felicitar. Els guardonats estaven sorpresos que l'escriptor Ignasi Riera els acompanyés amb la seva saviesa aquella tarde, important per a ells.

I avui, només puc utilitzar aquest altaveu que és el bloc per dir-li, de tot cor:

Gràcies senyor Ignasi Riera !

Gràcies per creure que la feina que fa l'Auriga val la pena per a persones com vós.

http://paper.avui.cat/dialeg/detail.php?id=187912

27.02.2010 - JA NO ENS HUMILIEM PER SER LLIURES, ARA TREBALLEM

Ho hem provat tot per ser lliures: les guerres, les monarquies, les repúbliques. I no ens hem sortit.

Ara, entrat el segle XXI, el darrer intent és l’independentisme tranquil, com el nostre, com el de milers de ciutadans que avui aniran a votar, democràticament, amb tota la coacció que és capaç de generar l’amo del món: els mitjans de comunicació, que ha decidir menysprear les consultes fetes amb tranquil.litat, i amb milers d’hores de ciutadans demòcrates, elegants, amb joc net.

Sí, “elegants”. Enmig de tanta escombraria vomitiva que es llença ferotjement a les persones que públicament no només es declaren independentistes, sinó que a més, treballen per assolir la independència, i ho fan al marge de l’stablishment del poder, és un alè d’esperança per aquests mesos que ens queden per fer un altre intent d’assolir la llibertat, aquesta vegada des del Parlament de Catalunya, omplint-lo de diputats electes que estiguin disposats a fer una declaració unilateral d’independència, i iniciar així la tasca diplomàtica en el sí de la Unió Europea.

El 28 F representa moltes coses: en primer lloc, que seguim essent un poble amb desig de llibertat.Un desig que ha deixat de ser teòric i que ha passat a la pell de molts catalans que s’han arramengat sense por enmig de l’anestèsia generalitzada d’un país que semblava tocat a mort per les derrotes, enganys i menyspreus per part dels qui havíem confiat a les urnes.

En segon lloc és la mostra que el camí que han fet altres no ha estat inútil. La història de la nostra llibertat té una gernació de ciutadans íntegres, educats, generosos i sense por capaços de seguir buscant vies per assolir-la. El 28 F posa nerviosos a molts, que -amb sort- callaran, però maleiran una cosa: ja no ens humiliem per reclamar la nostra llibertat. Treballem per assolir-la.

En tercer lloc, és una lliçó. Una lliçó de democràcia, civisme i humanitat. Una lliçó impartida per la societat civil, a la que s’acusava d’estar absent. Una lliçó davant el món, que per sort, s’ha fet més proper amb la globalització.

Un món que aviat acceptarà la nostra llibertat.

El 28 F és també una clatellada per a molts polítics que es pregonen d’esquerres i , en canvi, el que fan és gestionar el capital ideològic de la dreta. A hores d’ara quin qualificatiu atorgar d’alguns partits que es diuen d’esquerres o demòcrates quan van rebutjar al Parlament de Catalunya la Iniciativa Legislativa Popular que demanava fer un referèndum per preguntar a la població si volia ser independent? Tan se val. El poble els ha donat una lliçó.

És evident que cal una regeneració de la classe política. És evident que avui dia als professionals del poder actual ja no el podem creure. És evident que cal una regeneració democràtica.

Gràcies a tots els que han treballat perquè el 28 F esdevingui tot això i milers de ciutadans catalans puguin, lliurement i democràtica, expressar la seva voluntat a les urnes en ser preguntats :

ESTÀ VOSTÈ D’ACORD QUE CATALUNYA ESDEVINGUI UN ESTAT DE DRET, INDEPENDENT, DEMOCRÀTIC I SOCIAL, INTEGRAT EN LA UNIÓ EUROPEA?

Quan jo pugui respondre, diré: SÍ.

21.02.2010 - HOMENATGE A SALVADOR ESPRIU

29.01.2010 - AURIGA

“Les paraules tenen ànima”

Diuen els poetes que les paraules tenen ànima. Jo no sóc poeta, però fa dies que hi penso. A les paraules, a  més d’ànima, sempre els hi he trobat color.

Per a  mi, “l’ànima” de la paraula “auriga” és una ànima forta, dreta, sencera, d’aquelles que no es desfan per les boires.

Un auriga en els temps antics de la nostra civilització, era el cotxer que conduïa el carro de cavalls. Sense cavalls, sense carro, sense trajecte, no hi ha auriga.

Un “auriga” fa un trajecte, que vol dir que parteix d’un lloc i va fent un camí. Guia un carro, més o menys agosarat, però carro en definitiva.

Un “auriga” no existeix sense cavalls. Els cavalls poden ser més o menys, però són imprescindibles. Poden ser més joves o més vells; amb més força o amb menys força; més espavilats o menys, però sense ells no hi ha auriga. Els cavalls són, en realitat el motor de l’ànima de la paraula “auriga”.

I la força de l’ànima de la paraula “auriga” potser li trobo per la força que l’auriga té als braços per conduir els cavalls i el carro.  Uns braços molsuts i suats per l’esforç. Perquè un auriga és un ésser humà.

Tot i que els aurigues en els temps antics participaven en les curses, curiosament mai tinc la imatge de l’auriga en competició. Sí en canvi, corrent en la cursa, essent protagonista d’una escena que contempla un públic nombrós, i que escolta el so de les rodes que freguen el terra.

Plutarc en algun text diu que el so és l’aire colpejat perceptible a l’oïda i també diu que la gramàtica és una tècnica que ens permet reproduir sons i conservar-los perquè no s’oblidin. Em sembla que ho diu en el “Sobre la música”.

Doncs sí, també escolto el so de l’auriga agafant les regnes de la gramàtica perquè el públic no oblidi la cursa.

El color que sempre he trobat a la paraula “auriga” és el color de la terra. L’epítet que se li atorgo a aquest mot és  “auriga, d’aire terrós”.

I és curiós que sempre li vegi el color terrós, perquè  un auriga no toca de peus a terra. Sempre d’empeus, però sense tocar a terra. Potser “auriga” és un mot “d’aire terrós” perquè ha de mirar, necessàriament la terra amb les mans lligades a les regnes per guiar els cavalls pel recte camí. Ha de saber esquivar els rocs, els entrebancs, les trampes. Ha de conèixer la terra, a la que està lligada.

I perquè “d’aire”? Perquè no toca de peus a terra, perquè s’enfronta a l’aire, que unes vegades l’empeny, unes vegades l’acaricia suaument, unes vegades se li revolta i d’altres li eixuga la suor. L’aire, bufant, colpint, xocant o acaronant, sempre acompanya l’auriga.

Tot això no ho pensava quan, jove, em vaig inventar el nom de la revista que vaig fundar amb els també joves Xavier i Maria Jesús, i el carro de la qual, amb els anys, he compartit amb gent meravellosa, i amb qui espero que durant molt de temps seguim fent camí d’empeus en el carro.

15.01.2010 - RETALLS DEL CAMÍ DE LA INDEPENDÈNCIA

Si "Catalunya" tingués vot en lo concert dels pobles, ara més que mai se posaria de la vostra banda; que massa ha tingut de saber, per desgràcia nostra, lo que és una dominació estranya per a no avorrir-la sempre més i a tot arreu on sia...

                Missatge al Rei dels Hel·lens, Jordi I

La història de la voluntat del meu poble de ser independent ve de lluny.

Hi ha força texts que ho mostren.  Anirem llegint-los.

El dia 10 de març de 1897, Enric Prat de la Riba, a iniciativa d’Antoni Rubió i Lluch, adreça, el missatge que adjunto a aquest post, a Jordi I, el rei de Grècia, per felicitar-lo per l'autonomia de l'illa de Creta, alliberada del jou turc, fet que preludiava la reunió d'aquesta illa al regne grec.

El missatge, signat per 46 presidents de corporacions catalanes, fou lliurat per A. Sunyol, president de la Unió Catalanista, al cònsol de Grècia a Barcelona, P. Muzzópolo, mentre la coral Catalunya Nova i l'Orfeó Català interpretaven cançons patriòtiques i populars catalanes.

El govern de Madrid, irritat per aquest acte de sobirania, exercí una dura repressió damunt diverses entitats i publicacions catalanes.

Sempre els textos!

MISSATGE A SM JORDI I, REI DELS HEL·LENS

A Vos, Rei dels He·lens, que, no per la corona que us cenyiren, sinó perquè heu sapigut escoltar lo bategar de l’ànima grega, sou símbol vivent de la terra hel·lènica, vos endrecen aquest missatge, en nom de la pàtria catalana, los que per dret propi representen son esperit perquè tenen plena consciència de la seva personalitat nacional.

No els mou l’agraïment, per justificat que sia, ni els empeny l’afecció de vella amistat. Lo poble català va rebre dels he·lens la iniciació en la cultura; per ells va existir Empúries, primer centre d’atracció que ha tingut la raça catalana, prou poderós per a sotmetre a la seva influència les regions més allunyades del nostre territori nacional. Però, encara que no ens unissin lligams d’amistat i de parentiu; encara que no corregués per nostres venes sang de la que ens dugueren vostres mercaders, ni en restés gens en les vostres de la dels nostres almogàvers; encara que no guardéssim en la llengua catalana les paraules que la vostra va deixar-li quan feia de mestre de les nacions; encara que “Catalunya” no us hagués enviat, per a mentenir la integritat de l’imperi grec, los mateixos guerrers que havien acabat l’empresa de la nostra independència; encara que ens oblidéssim de la sang catalana vessada a Bizanci quan los turcs varen assaltar-la; encara que ens recordéssim només de les estones en què ens hem tingut odi i en què han caigut abraonats grecs i catalans en los camps de batalla, us enviaríem també los catalans d’avui testimoni de la nostra admiració, i aplaudiríem, amb tota l’ànima, vostra justíssima i heroica iniciativa a favor dels grec de Creta.

Vos haveu fet apòstol d’una idea, quan los senyors dels grans estat d’Europa van fent de servidors de la injústica i porucs d’un daltabaix, impideixen l’expandiment d’una raça il·lustre.

Aqueixa Germània, que us amenaça, ha arribat a la unitat i s’ha anexionat l’Alsàcia invocant la comunitat de llengua i de raça, que fa dels cretencs, grecs tan grecs com los ciutadans d’Atenes; la Itàlia ha destruït, en nom d’aquest mateix principi, sobiranies polítiques que certament no feien pas a llurs sotmesos lo que els baixàs de Turquia als malaventurats habitants de Creta; amb la força d’atracció de la idea panslavista, la Rússia somou los fonaments de l’imperi austríac, i totes elles, després de falsejar a cada pas aquesta gran idea, posant-la al servei de llurs ambicions, volen deturar-vos quan aneu a l’única plicació sense màcula d’injustícia, de totes les d’aquest sigle; volen ofegar l’empenta irresistible del panhel·lenisme, consagrada pels cants d’Homer i de Píndar en la joventut mateixa de la raça grega, i avui, en l’aubada del sigle per la sang dels hèroes de la independència, dels fundadors de l’Estat hel·lènic.

Avant i fora, que la causa és justa! Aquests estats que vos entrebanquen i vos amenacen, que bombardegen a les víctimes en lloc de castigar als botxins que les aturmenten, porten sobre llur consciència lo pes d’un vici d’origen; són presons de pobles: tenen cadascú a dins de casa la seva Creta,  que podria d’un moment a l’altre desvetllar-se i demanar-los-hi comptes de la seva llibertat calcigada.

Si “Catalunya” tingués vot en lo concert dels pobles, ara més que mai se posaria de la vostra banda; que massa ha tingut de saber, per desgràcia nostra, lo que és una dominació estranya per a no avorrir-la sempre més i a tot arreu on sia, tant si ve de turcs com de cristians.

Avui no pot fer altra cosa que enviar-vos, en la mateixa llengua de la Complanta en què un dia va plorar la caiguda del vostre imperi mitgeval, l’expressió de l’entusiasme amb què vos ha vist emprendre la deslliurança dels grec que encara viuen oprimits, i del desig amb què espera que el títol del “Rei dels Hel·lens”, fòrmula de la vostra autoritat soberana, sia, no una aspiracióm, com avui, sinó una realitat, i pugau atènyer lo compliment de vostres belles esperances regnant sobre tots los que parlau l’hermosa llengua hel·lènica.

16.12.2009 - LA NISSAGA CATALANA DELS CLÀSSICS

Aquest projecte va néixer el dia que vam presentar el número 50 de la revista Auriga, a la seu de Barcelona del Museu d’Arqueologia de Catalunya, i va sorgir de tres de les branques del saber que allí ens vam reunir: la filosofia, l’arqueologia i la filologia.

Vam decidir tirar-lo endavant en Norbert Bilbeny, filòsof, en Pere Izquierdo, arqueòleg i jo mateixa, filòleg.

Volem refer l’arbre genealògic clàssic que ens ha configurat, també, com a nació.

I volem que sigui un projecte col.laboratiu, i per això, molts dels que llegiu ja heu estat convidats a participar-hi, redactant la semblança d’algun dels protagonistes d’aquesta nissaga.

Si voleu participar, no dubteu en posar-vos en contacte amb algú de nosaltres tres.

No puc deixar de mostrar un enorme orgull en sentir-me hereva d’aquesta nissaga i, alhora, de sentir una gran responsabilitat en la seva preservació i, evidentment, continuïtat.

14.12.2009 - FA NOMÉS UN ANY

15.11.2009 - "Tot està per fer i tot és possible"

Dissabte, 7: manifestació per la derogació del Tractat dels Pirineus a Perpinyà; diumenge, 8: silenci dels mitjans de comunicació; dimarts, 11: presentació a Brusel.les de I’M CATALAN, I LOVE FREEDOM; dijous, 12: aprovació de la LOFCA per part dels qui ens havien de dur a la independència i dels espanyols, i ... "Ara mateix”

Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d'un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s'ha complert, i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d'angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d'un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.
De res no ens val l'enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l'espai d'història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.
                                      Miquel Martí i Pol

5.11.2009 - 7 de novembre

"Qui perd els orígens, perd la identitat".

                                             Raimon

25.10.2009 - Centenari de la divinitat

"Quan deies “jo” tot Grècia prenia consciència"

                                                  Simposi. Nikos Kazantzakis. (1922)

Avui, 25 d'octubre de 2009 ha fet cent anys de la troballa de l'estàtua grega més maca, valuosa, important, i ben conservada del Països Catalans: el Serapis, Asclepli o Esculapi d'Empúries.

Per respecte a la bellesa que em fa sentir quan miro aquesta escultura, avui no protestaré pel poc, és a dir, nul ressòmedi àtic que ha tingut aquest centenari i de la oportunitat històrica que les institucions i els mitjans de comunicació han perdut per fer-nos sentir orgullosos del nostre passat i el nostre present.

No, avui no protestaré.

Totes les vegades que he tingut el plaer de posar-me davant l'escultura i contemplar-la, m'ha corprès. Però el dia que vaig tenir l'oportunitat de quedar-me sola davant d'ella en la magnífica exposició que es va fer a la seu de Barcelona del Museu Arqueològic de Catalunya amb motiu de la seva restauració, per una estona dins el temple de la divinitat vaig sentir la màgia de la bellesa no fugaç, sinó perenne que l'ésser humà, és capaç de generar.

Un déu grec, una mà divina va acompanyar aquell escultor de tècnica antiga que va blasmar en un tros de marbre pentèlic l'esperit hel.lènic. I em vaig sentir l'esgarip de la meva historia en la meva pell. L'esgarip de la meva terra, el seu mar, els seus arbres, les seves guerres, les seves idees, els seus homes i els seus déus dins la meva ànima. I la serenor de la bellesa de la divinitat marmòria que m'incardinava dins la trajectòria de la civilització de la Humanitat.

I aquesta divinitat va arribar després d'un llarg viatge al meu poble. Un poble que ha perdut totes les guerres però que segueix viu, aquí present, amb l'arc tens lluitant per la seva llibertat.

Un poble que ha rebut directament dels antics el magnífic regal d'aquesta divinitat a la que avui,com a suplicant, prego:

que els antics déus guardin el nostre poble!.

14.10.2009 - Lluís Companys, in memoriam

Maria Àngels Anglada (Vic, 1930 - Figueres, 1999) va escriure aquest poema titulat austerament "Elegia" en memòria del Molt Honorable Lluís Companys, President de la Generalitat de Catalunya.

El va publicar per primera vegada al llibre "Díptic" l'any 1972.

El comparteixo amb els blocaires, ara que s'acompliran 69 anys de l'assassinat del President a mans del darrer dictador espanyol, que, incomprensiblement, encara avui té un nodrit seguici d'admiradors.

"Descalç damunt la terra que estimaves

al mur tacat de morts no decidides

per la filosa de les tes germanes.

Ditre la llarga nit d'esvanits somnis

eres un nom, eres una abatuda

fidelitat.

Amb el lli blanc de la llengua que estimen

els meus llavis de carn i els teus de cendra

ara et teixeixo aquest petit sudari

i amb un bri d'esperança

per entre els fils de l'amarga elegia

la meva sang et diu: adéu germà"

26.09.2009 - La fi del capitalisme

"El llinatge dels homes no és altre que el de les fulles.
Unes el vent les escampa per terra, i d'altres brotonen,
quan és la primavera i el bosch germina, a la selva:
així els llinatges del homes, l'un neix i l'altre s'acaba."
            HOMER, Ilíada (VI, 145-ss).

Sovint el discurs dels savis serveis, sobretot, per ordenar les idees.
Aquestes paraules de Sampedro m'han agradat i per això les comparteixo, molt conscient que marxaré sense haver vist la fi del capitalisme.

19.09.2009 - V Fòrum Auriga

17.09.2009 - Joan Fuster

16.09.2009 - Música antiga

15.09.2009 - Gràcies Arenys de Munt

12.09.2009 - Diada Nacional de Catalunya 2009

10.09.2009 - 11 de setembre i els gals indomables

“Tota la Gal·lia és ocupada pels romans... tota? No! Un llogaret del Nord habitat per gals indomables rebutja ferotgement una i altra vegada l’invasor”
                             René GOSCINNY, Astèrix

Aquest 11 de setembre no tenim conseller en Cap.
No tenim justícia, tenim befa i mofa de l'equanimitat dels ciutadans davant la llei.
No tnim llibertat d'expressió. Ara tota consulta ciutadana que no agradi als amos espanyols, haurà de passar pel jutjat.
No tenim ni un misèrrim estatut d'autonomia, perquè un Tribunal Constitucional no té temps de mirar-s'ho. Ara tenim una situació de tensa espera per saber què decideixen els amos espanyols.
Aquest 11 de setembre no tenim finançament que la llei ens atorgava. Ara tenim un parany amb el que enganyen els qui volen ser enganyats.
No tenim tenim una televisió nacional que es pugui veure a tots els PPCC. Tenim paraules, promeses per qui vulgui creure's-ho.
No tenim els museus nacionals resolts, ni tan sols traspassats !
No tenim llibres gratuïts pels nostres infants, ni els famosos papers de Salamanca, ni les "chapas" dels cotxes, ni ...
Però el que sí tenim és un país cada dia més ple de logos dels ministeris del Reino de España -no us hi heu fixat?- que ens llencen les engrunes dels seus pressupostos.
I tenim un munt de gent que ha abandonat el seu interès per la polis.
Però tenim també, un munt de gent indomable, que entre tanta humiliació col.lectiva que estem reben la ciutadania indefensa, hem decidit rebutjar una i altra vegada l'invasor.
No tenim, però, poció màgica.

No tenim Estat.
Encara.

2.09.2009 - Lleis del Reino de España

Totes les ciències, totes les arts, tenen per finalitat un bé, i el primer dels bens ha de ser la fi suprema de la més alta de totes les ciències. I aquesta ciència és la política. El bé en política és la justícia....
Aristòtil, Política, III, 7, 1.

Fa encara no tres mesos, el Parlament de Catalunya, amb la llei a la mà, va rebutjar una Iniciativa Legislativa Popular, que havíem sol.licitat més de deu mil persones. Simplement demanàvem la convocatòria d'un referèndum per decidir el futur del nostre poble. Perquè tots els afectats, poguéssim expressar lliurement la nostra voluntat.
Allò que demanàvem, una consulta ciutadana, no era legal.
Però ves per on, la mateixa legalitat, sí que permet un partit que ha practicat el feixisme, La Falange Española y de las JONS, que el seu ideari, que publica sense cap problema a internet, conté frases com
“Nos oponemos a la idea constitucional de que en España hay “nacionalidades” históricas.” “Rechazamos el actual Estado de las Autonomías que, bajo el amparo de la actual constitución, sólo ha servido para crear 17 miniestados y con ello multiplicar el gasto burocrático y fomentar los sentimientos separatistas.” “Creemos que es necesario sindicalizar la economía nacional, pero no sobre la base del actual sindicalismo de clase, sino a través de un sindicalismo unitario y vertical.” “Renegamos del modelo capitalista de U.E., por lo que queremos renegociar nuestro papel en la misma o, de no aceptarse nuestro modelo alternativo para España, salir de ella.”

I aquesta legalitat, també autoritza activitats d'aquest partit, que potser no és tan rèmora del passat com alguns pensem.

Jo no sé si veuré mai l'Estat Català. Però si els antics déus em concedeixen aquest honor, estic segura que el meu Estat tindrà una legislació coherent i, per tant, justa.

Jo pensava anar a Arenys de Munt el dia 13 de setembre, a passejar amb la família, per sentir-me partícip d'una passa més de la nostra història. Per això vaig anar a Brusel.les el 7 de març, i a la porta del Parlament de Catalunya el dia quan es va dipositar al registre la sol.licitud d'ILP.

Però no sé si aniré a Arenys. El feixistes, emparats per la llei, aquell dia podran manifestar-se com els doni la gana per aquell poble, massa petit per acollir tanta hostilitat, o dit més clarament, guerra.

Però si fa 20 anys, ens haguessin dit que la història ens duria per aquests viaranys absurds, obsolets, injustificables, segurament molts no ens ho hauríem cregut.

19.08.2009 - Dedicatòries pel 13 de setembre

No s'entenia la cançó de la nit,
de tan clares com eren les paraules.
«T'avens a vendre per engrunes d'or
l'antic solar on has bastit la casa.
Als fills imposes, car els vols senyors,
guisofis agres d'una llengua estranya.
Arran sempre de terra, el teu musell
s'afina barrigant entre deixalles.
L'amo t'encerta cada dia el llom,
en fer-ne dòcil blanc d'escopinades.
Grunys de plaer i ben humil t'ajups
sota el fuet i les burles més grasses.»

Salvador Espriu, Llibre de Sinera XVIII (1963)

Sinera, com tothom sap, és Arenys de Mar. Però vull dedicar aquest
poema al conseller Saura, que ha permès una manifestació feixista a
Arenys de Munt el mateix dia que se celebra, per primera vegada en la
història recent de Catalunya una Consulta per la independència de
Catalunya del 13 de setembre.

I aquests versos són per l'Ajuntament de Premià de Dalt  i per a tots
els ciutadans que han promogut la Consulta per la Independència de
Catalunya, en agraïment, jo que no podré participar-hi, perquè estic
empadronada a una altra ciutat:

En la llei i en el pacte
que sempre guardaràs,
en la duresa del diàleg
amb els qui et són iguals,
edifica el lent temple
del teu treball,
alça la nova casa
en el solar
que designes amb el nom
de Llibertat.

Salvador Espriu, La pell de brau, XLVII. (1958)

11.07.2009 - Carles Riba, in memoriam

27.06.2009 - Jo vull un Estat

Jo vull que el meu País tingui una constitució.
Jo vull que el meu País, sigui un estat del món.
Jo vull que el meu País sigui un Estat sobirà amb competències internacionals.
Jo vull que el meu Parlament pugui convocar eleccions perquè la ciutadania decideixi si vol que les governin des de les dretes, les esquerres, o tot el que hi ha pel mig. No vull que un parlament que no és el meu, permeti al meu Parlament convocar unes eleccions perquè els ciutadans votin entre unionistes o independentistes.
Jo vull que el meu País tingui veu a les Nacions Unides, tingui una seu de la UNESCO de veritat, estigui a la UNHCR, a la OMS, i a tots els  organismes internacionals.
Jo vull que el meu País, estigui a la Unió Europea i al Consell d'Europa.
Jo vull que el meu País fixi el seu currículum escolar i universitari sense demanar permís a cap veí.
Jo vull, que la meva cultura es pugui presentar al món sense demanar permís a la cultura veïna.
Jo vull que la meva llengua, que potser és minoritària com la grega, sigui la llengua oficial del meu Estat.
Jo vull parlar de fiscalitat i no d'espoli fiscal. I vull que en els comptes fiscals del meu País hi hagi una partida de solidaritat. Solidaritat amb els altres pobles que no són tan rics com el meu.
Jo vull que a la Constitució del meu Estat, ni figuri la neutralitat absoluta en conflictes internacionals.
Jo vull que el meu Estat tingui relacions diplomàtiques amb d'altres estats.
Jo vull un president, un conseller en cap, ministres.
Jo no vull que el meu País tingui reis i reines estrangers que ni saben la meva llengua, ni els interessa el meu País.
Jo vull que el meu Parlament no hagi de baixar el cap davant dels ciutadans que li demanen un referèndum i hagi de dir que no és competent per convocar-lo. És a dir, és incompetent. No té autoritat
Perquè el meu País va tenir el primer parlament del món, i aspirava a la justícia i la llibertat des de fa segles.
Jo vull que el meu país sigui un Estat Sobirà en el Món.

21.06.2009 - El Museu de l'Acròpolis d'Atenes

14.06.2009 - Ítaques

Avui una amiga em deia que cada dia se li esborra més Ítaca. Adduïa que el seu cor se li ha tornat de dretes, i ja no necessita pensar  en rucades, que ha decidit anar a la seva com tothom.

I fa pocs dies un amic, en altre temps activista compromès, em deia que ha decidit deixar-se d’Ítaques, i marxa a terres llunyanes per oblidar el seu viatge. On va,  trobarà  el reconeixement professional que aquí se li nega i farà calés.

La meva amiga i el meu amic, que no es coneixen, m'ho deien parlant per l’ordinador, separats per quilòmetres de distància.

Ja ho té això la globalització tan petit que fa el món, i tant que ens allunya del món.

Potser és per això actualment necessitem més que mai esmerçar tots els esforços per fer-nos un lloc en aquest món gran, i presentar-nos grans. Si no, no se'ns veu. Dediquem hores a col.locar la nostra imatge entre mil.lions d'imatges, desdibuixades enmig la multitud. Tot s'hi val per fer surar el nostre nom en el món globalitzat.I amb tantes eines que tots plegats tenim i tanta feina, sovint, els mil.lions d'Ítaques també es desdibuixen, i com que la travessia dura molts anys, i tenim tantes sirenes, sovint Ítaca es s'esborra.

Perquè no són temps de lligar-se al màstil, per fugir de globalitzacions delitoses i seductores.
Ara la meva amiga va errant per aquestes contrades, el meu amic marxa a buscar, lluny d'aquí sense saber què se n'ha fet de la seva Ítaca.

I qui ens feia cantar aquest bell poema, ja ha plegat.

Tan de bo, arribeu a fondejar l'illa, amics estimats!

25.04.2009 - 25 d'abril

Un 25 d'abril ....

Inici de càntic en el temple, de Salvador Espriu i  amb la veu de'n Raimon

Ara digueu: "La ginesta floreix,
arreu als camps hi ha vermell de roselles.
Amb nova falç comencem a segar
el blat madur i amb ell, les males herbes."
Ah, joves llavis desclosos després
de la foscor, si sabíeu com l'alba
ens ha trigat, com és llarg d'esperar
un alçament de llum en la tenebra!
Però hem viscut per salvar-vos els mots,
per retornar-vos el nom de cada cosa,
perquè seguíssiu el recte camí
d'accés al ple domini de la terra.
Vàrem mirar ben al lluny del desert,
davallàvem al fons del nostre somni.
Cisternes seques esdevenen cims
pujats per esglaons de lentes hores.
Ara digueu: "Nosaltes escoltem
les veus del vent per l'alta mar d'espigues".
Ara digueu: "Ens mantindrem fidels
per sempre més al servei d'aquest poble".

Gràndola, amb la veu del poble

Grândola, vila morena
Terra da fraternidade,
O povo é quem mais ordena
Dentro de ti, ó cidade.

Dentro de ti, ó cidade
O povo é quem mais ordena,
Terra da fraternidade
Grândola, vila morena.

Em cada esquina um amigo
Em cada rosto igualdade,
Grândola, vila morena
Terra da fraternidade.

Terra da fraternidade
Grândola, vila morena
Em cada rosto igualdade
O povo é quem mais ordena.

À sombra duma azinheira
Que já não sabia a idade
Jurei ter por companheira
Grândola a tua vontade.

Grândola a tua vontade
Jurei ter por companheira,
À sombra duma azinheira
Que já não sabia a idade.

22.04.2009 - Contes

Hi havia una vegada...

M'agraden els contes. Es regeixen per la llibertat d'expressió de la imaginació, que ens pot fer volar per allí on volem en qualsevol moment. Els murs infranquejables del realisme, de la llengua, de la raó, es dissolen en l'espai, el temps dels mots harmoniosos que construeixen personatges i situacions fantàstiques, irreals, no viscudes, inventades, sorgides dels meandres del cervell.

M'agraden els contes per a nens, i per als que ja fa temps que no ho som.

Molts savis han escrit pàgines i pàgines sobre les virtuts dels contes. Segur que es troben a les biblioteques, les reals i les virtuals.

Però he tingut la sort de poder comprovar el fet que els contes han estat el primer contacte dels meus fills amb la imaginació, abans que en Pol i Roger, esdevinguessin persones raonables,

Per a què serveixen els contes? Avui he sentit una persona que preguntava a un acompanyant d'avançada edat!

No he pogut escoltar la resposta. Però per a mi, serveixen per tot: qualsevol situació pot ser amorosida per un conte. Fins i tot, les sense sortida. Fins i tot, la tragèdia, la mort. O la felicitat.

La meva pregunta, però, no és per a què serveixen, sinó, perquè deixem d'inventar contes.

Perquè tothom, alguna vegada en la seva vida, s'ha inventat un conte. Però sense proposar-no, deixem d'inventar, de gaudir de la llibertat d'expressió de la imaginació.

I vet aquí un gos, vet aquí un gat, aquest post, s'ha acabat!

Diada de Sant Jordi 09.

13.04.2009 - 14 d'abril

Cada any el 14 d'abril m'agrada celebrar l'aniversari de la República rellegint el famós diàleg de Plató, "La República", el nom original del qual és "Politeias".

Enguany, m'he fixat en una part del text, que m'agrada recordar en veu alta:

Així és, company – vaig dir jo -. Si trobes la manera de proporcionar als que han de manar una vida millor que la del governant, arribaràs a tenir una ciutat ben governada, perquè serà l´única en la qual manen els autènticament rics, no els que ho són en or, sinó en allò que s´ha de tenir en abundància per ser feliç: una vida bona i sensata. Però passarà el contrari allà on els que fan política són pidolaires i famolencs de béns personals que hi acudeixen per a aconseguir beneficis. Perquè quan el poder es converteix en objecte de lluita, la mateixa guerra domèstica i intestina els perd tant a ells com a la resta de la polis.
- És veritat – digué.

República, VII (521 a), PLATÓ.

El deixeble de Sòcrates va escriure això al voltant de l'any 370 aC.

11.04.2009 - La Pasqua o una antiga festa de primavera

Article publicat a la revista Auriga, número 1, gener de 1991.

Quan ens arriba a les mans el calendari d'un nou any una de les coses que inevitablement mirem és en quins dies cau la Setmana Santa, la celebració de la qual gira entorn de la Pasqua.

El nostre calendari és solar⁽¹⁾, però la data de la Pasqua es fixa segons la lluna. Celebrem la Pasqua el diumenge següent a la primera lluna plena de la primavera.

Per esbrinar la mobilitat anual de la Pasqua hem de recordar els orígens d'aquesta festa, que se celebrava ja abans de la vida de Jesús de Natzaret. La Pasqua és la juxtaposició de quatre commemoracions: el Pesah o la festa de la primavera del pobles preisraelites nòmades; el Massot o la festa dels Pans Àzims del pobles jueus sedentaris amb la qual celebraven l'arribada de la primavera, i per tant, d'un nou temps de collita; la celebració de l'alliberació del jou egipci per la comunitat d'Israel, i, finalment, s'hi afegeix la commemoració de la mort de Jesús de Natzaret.

La Pasqua dels pastors nòmades
Bona part dels avantpassats israelites són pastors que tenen un forma de vida nòmada a la regió de Canaan, al voltant de les valls del riu Jordà, i que posteriorment, per un llarg temps de sequera, marxen cap a Egipte a la recerca de pastures fèrtils. Posteriorment foren bandejats d'Egipte sota el regnat de Ramsès I, al voltant del 1300 aC.

Amb l'arribada de la primavera els pastor nòmades es disposaven a transhumar a la recerca de noves pastures. Abans de separar-se es reunien la nit de la primera lluna plena de primavera i sacrificaven un anyell per tal d'assegurar la fertilitat dels ramats. Amb la sang de la víctima untaven els pals de les tendes per conjurar els perills que existien en els camins i la incertesa dels desplaçaments. L'anyell es menjava dempeus, amb les sandàlies calçades, la túnica cenyida i el bastó a la mà, indumentària que indica la imminent marxa.

La festa dels Pans Àzims
Entre els orígens d'Israel trobem també una sèrie de petits regnes situats a les valls dels rius Nil -a Egipte-, Jordà -a Palestina-, i de l'Eufrates a Mesopotàmia.

Socialment i políticament s'organitzaven en ciutats emmurallades i en petits regnes. Aquestes places fortes protegien els colons que els llauraven la terra i vivien en petits poblats.

Els poblats de la regió de Canaan -a tocar del riu Jordà- amb l'arribada de la primavera -i per tant el començament de la sega- feien el ritual de l'ofrena de la primícia de la collita.

D'aquesta manera demanaven la fertilitat dels camps. Així, durant set dies només menjaven pa sense llevat, fet amb el gra de les espigues acabades de tallar. La raó de menjar aquest pa àzim es relaciona amb l'antiquíssima tradició de no emprar el llevat sobrant de la collita per tal de no tenir cap influència malèfica en iniciar-se el no cicle de la vida amb la primavera. El motiu de menjar pa sense llevat és la manca de temps per elaborar el ferment nou.

Com a complement d'aquesta festa se'n celebrava una altra, on la tallada del blat assenyalava la fi de la collita dels cereals.

La fugida d'Egipte del poble d'Israel
També en els orígens del poble israelita els trobem en el segle XVII aC en centres de civilització ubicats al Pròxim Orient, Egipte i Mesopotàmia, que apleguen una munió de tribus, cadascuna amb la seva organització social.

Abraham és el patriarca d'una de les tribus nòmades que voltaven pel sud de Mesopotàmia fins que s'instal.là a Canaan al voltant del segle XIII aC.

Quatre segles més tard tota la família d'Israel s'instal.là al delta oriental del Nil amb una forma de vida seminòmada, atès que allí les pastures eren fèrtils. Van viure a la regió gairebé 400 anys i es convertiren en el poble d'Israel.

Els egipcis, governats per dinasties de reis -faraons-, començaven a veure els israelites com una amenaça i en un intent de controlar-los la violència dels faraons va créixer fins al punt que els nadons dels israelites -ja esdevinguts esclaus- eren llançats al Nil per reduir la població del poble sotmès.

Cap el 1300 aC unes plagues devastadores assetjaren Egipte, i una primavera, en el moment de celebrar la festa per la prosperitat el ramat i abans de marxar cap a les pastures d'estiu, els israelites, conduits per un pastor, Moisès, aconseguiren fugir del jou egipci, i tot i que el faraó Ramsès II envià el seu exèrcit, els diversos clans de pastors van perllongar el seu camí i van aconseguir marxar d'Egipte.

Aleshores la festa pren un nou significat: l'alliberació de l'esclavitud.

Aquests clans de pastors marxaren cap a Canaan per rutes diferents a través del Sinaí. En aquest indret la tradició situa la primera aliança religiosa d'aquests clans sota el capitost i legislador Moisès, que es comprometen a donar culte a un sol déu, Jahveh.

En arribar a Canaan, on ja se celebrava la festa dels Pans Àzims, els nouvinguts aporten a la festa de la Pasqua la nova significació del seu alliberament d'Egipte.

Tant la Pasqua com els Pans Àzims tenien un motiu religiós comú: assegurar la fecunditat, l'una dels ramats, l'altra de la collita. Durant un temps conviuen ambdues festes, però la necessitat d'enfortir la cohesió social del poble enfront el perill babiloni va unificant els seus costums. Així, al segle VII aC s'emprèn una reforma religiosa i les tribus signen el pacte de tenir un sol déu, Jahveh, i un sol temple, a Jerusalem. La Pasqua, -Pesha- se celebrarà a partir d'ara el primer dia de la festa dels Pans Àzims al temple de Jerusalem. Amb aquesta unificació festiva s'aconsegueix una vinculació més estreta i directa de tots els jueus a la capital, que serà Jerusalem, a la regió de Canaan.

Tot i que ja tenim les festes unificades, potser val la pena esmerçar unes línies a saber com acaba aquesta història.

El perill babiloni es va materialitzar i Jerusalem fou destruïda en part i els israelites partiren a l'exili des de l'any 586 al 538 aC, any en què el rei persa Cir, després d'haver vençut els babilonis, permet als exiliats tornar a Jerusalem i a poc a poc es va restaurant la vida social i religiosa del poble jueu. Així s'inicia la reconstrucció del temple de Jerusalem, tot i que alguns jueus resten instal.lats a d'altres indrets, els anomenat els jueus de la diàspora.

Celebració de la mort de Jesús de Natzaret
Els antics ritus de la Pasqua nòmada, l'alliberació de l'esclavitud d'Egipte i la celebració de la primavera de les tribus sedentàries de Canaan, se celebren en una sola festa al temple de Jerusalem fins que arran de la mort de Jesús de Natzaret la religió cristiana hi afegí un altre significat: l'escatològic. Aleshores es produeix una col.lisió entre història i tradició cristiana.

En primer lloc, cal veure com Jesús de Natzaret celebrava la Pasqua. La festa en aquells temps constava d'un sopar familiar a Jerusalem, on acudien tots els jueus vinguts d'arreu. Prèviament tothom es rentava les mans en un acte purificador,després es menjava una anell i pans àzims i es bevia vi. A continuació es llegien o recitaven fragments del llibre sagrat dels jueus, la Torà, els textos que se'ns han tramès com a Pentateuc. Després la gent sortia pels carrers de la ciutat, se saludaven i felicitaven i pujaven fins al temple i allí es recitaven i cantaven himnes i hi passaven la nit.

Però el Nou Testament no esmenta cap celebració de la Pasqua durant la vida pública de Jesús. I els historiadors encetaren ja fa temps una polèmica: la mort de Jesús va esdevenir realment la primera nit del de la celebració dels Àzims, és a dir, la nit Pasqual?

La qüestió es plantejà per la comparació dels textos del Nou Testament i dels Evangelis Sinòptics. Només l'evangelista Joan diu que el darrer àpat de Jesús de Natzaret fou abans de la festa de Pasqua. A més, es difícil d'admetre, des del punt de vista de les tradicions jueves, que atès el caràcter sagrat de la festa de Pasqua, el processament i mort de Jesús s'esdevingués en aquest context de festa sagrada. També és difícil de creure que, tal com està escrit en l'evangeli de Mateu (15-21), Simó pogués comprar un llençol l'endemà de la mort de Jesús per embolcallar el seu cos. I és que el dia de la Pasqua, el primer dia dels Àzims, no hi havia cap activitat a la ciutat sinó que tothom estava celebrant la festa. Del que no es dubta, però, és que el sopar s'esdevingué en el context dels Àzims.

Tanmateix la tradició cristiana justifica la qüestió (encara no resolta pels crítics) del caire pasqual del darrer sopar de Jesús de Natzaret per motius teològics, allunyats de la nostra intenció de trobar els orígens d'aquesta antiquíssima festa de primavera que és la Pasqua.

(1) "El nostre calendari tampoc no és perfecte", J. LLORCA , Auriga número 1. Barcelona, 1991.

7.04.2009 - Cronos

 Rea lliura els seus fills a Cronos

Després d'ells (Oceà, Ceu, Crios, Hiperíon, Jàpet, Tia, Rea, Temis, Mnemòsine, Febe i l'amable Tetis) va nèixer -el més jove- Cronos, de ment retorçada, el més terrible dels fills (de Gea i Urà).
Teogonia (167, ss) Hesíode

Darrerament la informació que rebo d'actes culturals relacionats amb el món clàssic té un volum molt important en el meu mail.
D'una banda, m'alegra veure la vitalitat de la que gaudeix aquesta bessant de la cultura, no tant petita com molts pensen i que cada vegada atreu a més gent no especialistes.
Tanmateix hi ha una cosa que em preocupa: la coincidència en el calendari.
Caldria que algú que tingués temps, Cronos, pogués muntar una agenda cultural per tal que, tots plegats, no féssim els actes els mateixos dies.

Un amic em deia que calia una agenda cultural del PPCC, que inclogués fins hi tot els partits televisats del Barça.

21.03.2009 - Dia Mundial de la Poesia

6.03.2009 - Broek-sell (l’ermita del bassal)

"Si Catalunya tingués vot en lo concert dels pobles, ara i més que mai se posaria de la vostra banda; que massa ha tingut de saber, per desgràcia nostra, lo que és una dominació estranya".

Demà marxo a Brusel·les, per participar a la manifestació de dissabte per fer un gest simbòlic i expressar, més enllà dels Pirineus, la voluntat col.lectiva del meu poble de l’exercici del dret a l’autodeterminació i per demanar que la meva nació esdevingui un “estat normal” dins la Unió Europea.

Les Nacions Unides reconeixen a les nacions la llibertat de decidir el seu futur i la seva forma d'organitzar-se políticament. Un dret, doncs, que també té la Nació Catalana, un dret que tenim els catalans, i que estem reclamant, pacíficament des de fa segles.

Així de fàcil.

Així de pacífic.

Així d’estrany.

Hi vaig amb els meus fills, Pol (13) i Roger (10), amb l’esperança que ells sí que veuran la nostra nació lliure, i així, mostrar-lis, ara que són joves, com la llibertat s’assoleix lluitant, pacíficament, treballant col.lectivament. Així de fàcil.

Marxo a Brusel·les. Etimològicament “Broek”+”sell” (l’ermita del bassal).

28.02.2009 - Vells

Només pels déus

No hi ha vellura i no hi ha mai el sucumbir;

Tret d’ells, tot ho capgira el temps omnipotent.

Èdip a Colona, 606 ss. SÒFOCLES, Trad. Carles Riba.

Els que ara i aquí han passat la setantena, són una generació de persones físicament molt forta, majoritàriament han treballat en oficis, han estat mestresses de casa o han fet feines poc qualificades i que ara estan, per primera vegada a la seva vida en situació de dependència física, econòmica o assistencial.

Una generació que ha viscut, com a mínim, una guerra, una llarguíssima postguerra econòmica, una llarguíssima dictadura, i que ara, li pot arribar l’hora de plegar en plena crisi.

Una generació de resistents humanament, culturalment, políticament. Una generació de llargs silencis, d'esgarips interns.

15.02.2009 - Dr. Manuel Balasch

Des de tot els punts de partida, des de l’èpica, des de la filosofia, des de la lírica, l’art, l’arquitectura i escultura, Grècia corre cap el descobriment de l’home i cap a la seva formulació en una direcció que no erra; les més diverses manifestacions culturals gregues es mostren entrellaçades mútuament, ja en l’origen, i el desenvolupament posterior no fa sinó perfilar i objectivar el que germinalment sempre hi ha hagut a Grècia, el valor prioritari, suprem de l’humà, que una vegada per sempre a postular Xenòfanes de Colofó: “La saviesa val més que la força d’homes”.

Manuel BALASCH, “El primer jo europeu i occidental". Auriga, número 7. 1993.

Divendres va morir el Dr. Manuel Balasch. Mn. Balasch.

Amb la seva mort, perdem un altre representant d’una generació que ens ha deixat un profund cabdal de saber, i un gran mestratge: la generositat intel.lectual i personal, i el compromís amb el saber, l’ensenyament, la llengua, i el país.

27.01.2009 - La Bernat Metge.

És una dita al món, ja d’antic declarada,

que no es pot saber d’un mortal, abans de la seva mort,

si la vida li ha estat bona o dolenta.

                 Les dones de Traquis (1-3), SÒFOCLES. Trad. Carles Riba.

Aquests són els versos inicials del primer volum que la Fundació Bernat Metge ha posat a l'abast de tothom, a preus populars i amb punts de venda a tot el territori.
És una gran notícia que els textos dels clàssics grecs i llatins puguin ser assequibles al públic en general, i a més, traduïts al català.
El 1923 va aparèixer el primer volum de la col.lecció: De la Natura, de Lucreci, traduït per Joaquim Balcells.
La col.lecció, és fruït de l'esperit Noucentista, una generació que volia crear una cultura humanística a Catalunya, que volia reviure l'esplendor de l'humanisme, tal com altres cultures europees ja havien conegut, i reprendre'l com un fet cultural que servís per bastir-hi de nou el País.
I van crear. Van crear la Bernat Metge; van crear l'Institut d'Estudis Catalans, l'Orfeó Català, la Junta de Museus; es van aprovar les normes ortogràfiques de la llengua i després es publicà el diccionari; es creà la Biblioteca de Catalunya, el Museu d'Art i d'Arqueologia de Barcelona, el Servei de Conservació i Catalogació de Monuments, l'escola del Treball, l'editoral Barcino, l'escola Catalana d'Arqueologia; s'introduí el Mètode Montessori a la Maternitat de Barcelona, i després la Generalitat de Catalunya en la breu II República Espanyola l'expandí pel territori; se celebraren el I i II Congressos Universitaris Catalans; hi va haver una proliferació de revistes i diaris arreu de Catalunya; van crear l'Escola Massana, la Xarxa de Biblioteques Populars; iniciaren les excavacions d'Empúries, on s'hi trobà l'Esculapi, les de Roses...

Els dirigents noucentistes eren membres de la burgesia catalana, van tenir una idea de país i la van posar en marxa en poc temps, i, malgrat haver passat dues dictadures -una curta i l’altre llarguísssima-, la seva obra roman.  Els noucentistes, uns van participar en les dictadures, els altres van morir a l’exili. Tanmateix, el que van crear, aquí ho tenim.

És cert que que van trobar-se en un període històric de canvis, en el que van col.locar el seu projecte nacional.

Ara ens trobem a la recerca i captura de dirigents, l’humanisme és una idea del passat i no acabo de veure la idea de país entre els governants i funcionaris que envaeixen totes les esferes socials.

No em declaro pronoucentista.

Però trobo a faltar l’esperit creatiu al servei del poble, no només de l’individu.

Tormen a estar en un període històric de canvis. I em pregunto on és el nostre projecte nacional.

 Potser sí que anairia bé una lectura col·lectiva dels clàssics grecs i llatins.

24.12.2008 - Pompeu Fabra. Nadal

Demà farà 60 anys que Pompeu Fabra va morir a Prada de Conflent.
El dia de Nadal sovint trobo a faltar que no es recordi el personatge que va normalitzar el català.
No ens enganyem, l’ortografia segueix essent una de les moltes de les assignatures pendents de la nostra llengua.
Assignatures que la nostra generació no sembla disposada a resoldre.
Carles Riba, també del grup de personalitats oblidades, li va dedicar aquest poema.
Ja em disculpareu que avui no escrigui una nadala.
Tanmateix, Bon Nadal.

Carles Riba

Per a Pompeu Fabra

Glòria de Salamina vermella en el mar a l'aurora!
Adormits en el vent de Queronea, xiprers!
Esplendor per als ulls o malencònica estampa,
crit d'arribada o foc sota la cendra d'un nom,
llocs! la meva presència amb cor violent us completa,
mots! la meva veu assedegada us fa plens.
Si en el meu cos carnal solament un triomf inefable
va poder-me engendrar contra la nit i el no-res
(entre els braços del pare, oh mare en la llum i en la Gràcia,
pura presa en el pur comen çament dels meus anys!)
no calia victòria amb humiliació de reialmes
ni importava un ponent buit de la fuga i la sang,
perquè fos deixada en el solc incansable dels segles
la furiosa llavor per al meu ésser civil.
El que fou necessari i bastava, és que uns homes sentissin
com no hi ha fast m és dolç que ésse' i gustar-se un mateix;
simplement, subtilment, sabessin com no hi ha inútil
cap esperit, si creix lliure en la seva virtut;
que per podè' esdevení' el que volien llurs déus, en la forma
viva del que eren ja des de l'arrel de llurs morts,
consentissin a fer-se, ells diversos! iguals en els armes,
persuadits per la llei, ells que es dictaven les lleis,
i a la força més forta que estreny o que inunda, oposessin
la ra ó que es coneix i l'escomesa viril.
Homes que vau mesurar i acomplir accions més que humanes
per mer èixer l'orgull d'ésse' i de dir-vos humans,
jo em reconec entre els fills de les vostres sembres il.lustres:
s é que no fórem fets per a un destí bestial.
La llibertat conquerida en l'apassionada recerca
del que és ver i el que és just, i amb sobrepreu de dolor,
ens ensenyàreu que on sigui del món que és salvada, se salva
per al llinatge tot dels qui la volen guanyar;
i que si enlloc és vençuda i la seva llum és coberta
per la tempesta o la nit, tota la terra en sofreix.
Sí, però l'esperança meravellosa traspassa,
crida, m és real que la tenebra o l'estel
-ossos decebuts i l'heroica pira en el vespre
desesperat- per a molts sembla d'antuvi una fe;
sols que té menys espera i arrenca de tots els exilis
cap al seu crit, i els batuts van retrobant-se

16.11.2008 - IV Fòrum Auriga

A l'home, en veritat, se'l coneix pels seus somnis.
                                                             PLATÓ

Tothom té dret als somnis.

Un dels meus, és viure en un món on els Països Catalans, Euskal Herria, Escòcia, Armènia, Txetxènia, Flandes, Palestina, Kurdistan, Quebec i una massa llarga llista de nacions puguin esdevenir estats, i els seus ciutadans assoleixin la dignitat de ciutadans amb ple dret en les organitzacions internacionals.

L'article 1 de la Declaració Universal dels Drets Humans diu "Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets".

És evident que hi ha un gruix de la població del món, que ni és lliure ni igual en dignitat, i tampoc té els mateixos drets que d'altres que tenen estat, sense entrar en moltes altres qüestions.

El passat cap de setmana, però, vaig tenir l'enorme plaer de participar en un acte en el marc de la Capital de la Cultura Catalana Perpinyà 2008 que, per unes hores, vaig poder pensar que el meu somni, algun dia, podria esdevenir realitat.

Va ser al IV Fòrum Auriga, al Rosselló. Cent seixanta-quatre persones vam trobar-nos per parlar del patrimoni clàssic dels Països Catalans.

Vam intercanviar experiències professionals, vam presentar projectes, vam fer contactes, i fins i tot, potser s'estableixi algun conveni de col.laboració entre institucions.

Allí, per unes hores, em vaig sentir més lliure.

26.10.2008 - La papirologia: una ciència de futur de la mà del passat

20.10.2008 - QUÈ ENS ESTÀ PASSANT?

SENTÈNCIA CONSELL DE GUERRA DEL PRESIDENT LLUÍS COMPANYS

"En la plaza de Barcelona a catorce de Octubre de mil novecientos cuarenta, reunido el Consejo de Guerra de Oficiales Generales para ver y fallar la presente causa instruida en procedimiento sumarísimo ordinario contra Luis Companys Jover, paisano, oído el Fiscal y Defensor.

RESULTANDO: Que el procesado Luis Companys Jover, de 58 años de edad, de estado casado, natural de Tarrós (Lérida) y profesión Abogado, desde su juventud siempre tuvo significación política izquierdista, con cuyo carácter fue elegido diputado varias veces, fundando el Partido de Esquerra Catalana de la que fue Jefe de minoria en las Cortes, proclamando en 1931 y en unión de Macià la República Catalana, llegando después a la presiden cia de la Generalidad desde la que en Octubre de 1934 proclamó el "Estat Català", lo que origina su prisión y condena por el delito de rebelión, pena de la que fue amnistiado en el año 1936, volviendo con tal motivo a ocupar la Presidencia de la Generalidad.RESULTANDO: Que al producirse el Glorioso Movimiento Nacional, el 17 de julio de 1936, el procesado continuó en dicho cargo de Presidente de la Generalidad, oponiéndose decididamente al triunfo del Alzamiento a cuyo fin celebró reuniones en las Consejerias de la Generalidad de las que salió acordado el reparto de las armas que con profusión se hizo a los elementos frente-populistas para oponerse al Ejército Nacional, dirigiendo numerosas alocuciones alentadoras de la resistencia a la Causa Nacional y encauzando desde la propia Generalidad la lucha animada por medio de órdenes que transmitió a las fuerzas dependientes de su gobierno.

RESULTANDO : Que el procesado no puso remedio para reprimir los desórdenes, crímenes, asesinatos, robos, saqueos y depredaciones de toda clase, a que los elementos izquierdistas de dedicaron y que no sólo los toteró sino que con actuación más bien fueron favorecidos y alentados.

RESULTANDO: Que el procesado presidiendo el Gobierno de la Generalidad legisló ampliamente en toda clase de materias, inspirándose siempre en el afán de conseguir el triunfo de las izquierdas, llegando en este órden a incluso asumir facultades que nunca le correspondieron, organizando milicias armadas, con nombramientos expresos de Jefes militares, organización de la Industria de guerra, declaración de Plaza bloqueada de la de Barcelona, creación de Tribunales Populares, con distribuciones y nombramientos de funcionarios judiciales en consonancia con sus ideas políticas, organizando las patrullas de control a las que dispensó tal protección, no obstante los crímenes que cometían, que incluso hizo pasar, a su disolución, muchos de sus componentes al Cuerpo de Mozos de Escuadra, mantuvo inteligencia con organizaciones extranjeras favorecedoras de la rebeldia y finalmente dispuso incautaciones e intervenciones de bienes y bancarias.

RESULTANDO: Que huido a Francia el procesado, ante el avance de nuestras fuerzas, en dicha nación vecina continuó usando el título de Presidente de la Generalidad, haciendo propaganda de todas calses y manteniendo relaciones políticas con otros huidos con el fin de entorpecer al Gobierno Nacional. ECHOS PROVADOS

Vistos los autos siendo Vocal Ponente el Auditor de Brigada, don Adriano Coronel Velázquez. CONSIRERANDO: Que asumido el poder legítimo del Estado por las Autoridades Militares que a partir del 17 de julio de 1936 se alzaron en cumplimiento de la misión atribuida al Ejército en su Ley constitutiva de deender la Patria contra enemigos tanto exteriores como interiores, que significaban los partidos y el llamado gobierno del Frente Popular, y que surgido así el Nuevo Estafo, la oposición armada contra el mismo origina la rebelión definida en el artículo 237 del Código de Justícia Militar.

CONSIRERANDO: Que del expresado delito es responsable en concepto de autor el procesado porquelos hechos que la Sentencia declara, ponen de manifiesto que los realizó en notoria compenetración ideológica con los propósitos perseguidos en la rebelión y para la consecución de los fines de ella por lo que incurrió en la responsabilidad que determina el citado artículo 237 en relación con el nº 2 del 238 del expresado Código de Justícia Militar. CONSIRERANDO: Que concurren en este caso, además de la destacada personalidad del procesado por el cargo que desempeñó, las circunstancias agravantes de trascendencia del delito y el daño causado con relación al servicio a los intereses del Estado y a los particulares a que se refiere el artículo 173 del Cófigo Castrense.

CONSIRERANDO: Que toda persona criminalmente responsable de un delito o falta lo es también civilmente, VISTOS los artículos citados y los demás de general aplicación, así como el número 2 del Grupo 1º del anexo a la orden de 25 de enero de 1940 (B.O. número 26) y Ley de Responsabilidades Políticas de 9 de febrero de 1939.

FALLAMOS , que debemos condenar y condenamos al ex-Presidente del disuelto Gobierno de la Generalidad catalana, Luis Companys Jover, como responsable en concepto de autor por adhesión del expresado delito de rebelión militar, a la pena de Muerte con accesorion legales caso de indulto y expresa reserva de la acción civil o responsabilidad de igual clase en cuantía undetermonada. Lo que por esta nuestra sentencia juzgando, pronunciamos, mandamos y firmamos Manuel González, Federico García Rivera, Fernando Giménez Sáenz, Rafael Latorre, Gonzalo Calvo, José Irigoyen y Adriano Velázquez."

Avui jo era present quan Alfons López Tena, advocat que ha estat vocal del Consell General del Poder Judicial, ha afirmat que aquest text històric encara és legalment vigent.

Què ens està passant?

21.09.2008 - Festes de la Mercè-08

Panem et circenses

Juvenal Sátira X

L'Ajuntament ha omplert la ciutat de festa.

Els diaris i les butxaques es fan ressò de la crisi econòmica que ataca i amenaça amb força.

L'aparell que ens governa intenta fer-nos oblidar el despotisme estatal amb qüestions noves cada setmana: avortament, immigració sobrera, infants fills de la pobresa...

El sistema educatiu cada setembre ens recorda la fragilitat decadent i endèmica que viu.

L'erari públic no té euros per acomplir amb la llei de la dependència.

Els polítics no troben el to per governar.

La ciutat és plena de home less i de hope less.

Ahir va morir un infant i una dona en un tràgic accident en un barri modest de la ciutat.

L’Ajuntament, però, té motius per allargar la festa.

Quins?

20.07.2008 - Govern amb prefix

Prefix 1 m. Afix que precedeix un radical o un mot. Un prefix àton, tònic.
Afix: 2  m. En gram., morfema que s’afegeix a un mot o a un radical per a crear un nou mot o per a expressar alguna categoria gramatical.

                               Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans.

En els darrers temps s’han produït tres notícies relacionades amb la llengua catalana:

1. El decret del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya que ordena al Departament d’Educació de la Generalitat a aplicar la tercera hora de castellà en l’Educació Primària.

2. La publicació i les adhesions, del “manifiesto por la lengua común” més conegut com el “manifiesto en defensa del español”.

3.La polèmica sobre el coneixement de llengua catalana del màxim responsable del govern de la la Generalitat de Catalunya.

A mi, la que em preocupa, és la primera: els atacs dels veïns de l'Oest són constants, i a més, des de totes les ideologies. La història ens ha demostrat la necessitat periòdica dels espanyols d'atacar el poble català. 

Que el màxim responsable de l'autogovern no domini la llengua pròpia del país, és força preocupant institucionalment. No passa enlloc més del món. Algú s'imagina els presidents dels governs dels estats veïns parlant malament la seva llengua?

Però aquest càrrec institucional és transitori.

Però que els nens catalans, aquest any o l'any vinent, perdin 245 hores d'aprenentatge de la llengua pròpia de Catalunya, això sí que és preocupant.

Com també ho és el fet que des de fa anys s'està produint una davallada constant en la matrícula a la llicenciatura de Filologia Catalana a totes les universitats catalanes.

A la fragilitat institucional que es deriva d'aquests dos fets, cal afegir la situació de fragilitat ciutadana cap a la que el català avança: el català cada vegada és menys necessari per viure a Catalunya.

Fa pocs dies, una catalana del Nord em deia a Perpinyà: "cada vegada que vaig a Barcelona em desespero. Realment no cal saber català per viure a la capital de Catalunya".

I aquesta situació històrica s'ha generat després de 31 anys d'autogovern.
És evident que el que ens cal és un Govern. Un govern d'estat.

Un govern sense prefix.

Podeu llegir la: DECLARACIÓ UNIVERSAL DE DRETS LINGÜÍSTICS (1996)

http://www.linguistic-declaration.org/index.htm

10.06.2008 - Auriga 50

El passat 30 de maig vam fer la presentació del número 50 de la revista Auriga al Museu d'Arqueologia de Catalunya, a la seu de Barcelona.
Publicar 51 números (vam publicar el número 0) no ha estat fàcil. Ha estat el resultat de la il.lusió de molta gent del nostre País i de fora que estimen el món antic.
Quan vam començar, la divulgació era un mot que en alguns sectors se li donava un to pejoratiu. Ara està de moda, i es contempla en tots els estaments professionals.
Des d'un bon començament vam tenir molt clar què volíem: compartir allò que a cascun de nosaltres ens havia seduït dels nostres orígens. Allò que ens havia emmirallat i que vam tenir la sort de poder-ho convertir en professió.
Amb els anys vam comprovar que érem molts amb els que compartíem aquesta vocació.

També ens vam adonar que calia una divulgació entre els professionals del sector. I ens vam inventar els "Fòrums Auriga", l'única trobada interdisciplinària a Catalunya que aplega als professionals de la tradició grecoromana, i que celebrem anualment a la ciutat que esdevé Capital de la Cultura Catalana.

Auriga té tres llengües oficials: el català, el grec i el llatí. Diverses vegades ens han preguntat perquè publiquem en català. Auriga divulga els nostres orígens, i els orígens configuren la nostra identitat, i la nostra identitat té una sola llengua que és el català.
La revista Auriga va anar la Buchmesse de Frankfurt l'any passat, el 2007, quan la cultura catalana va ser la convidada d'honor.
Va ser una sorpresa comprovar com en un context internacional, a ningú li estranyés l'existència d'una revista en català de tradició grecoromana, com existeixen en altres llengües.
Darrera els 51 números hi ha 507 articles de 381 autors. En el premis Auriga, en les seves XV edicions hi han participat més de 400 persones. I en l'Inventari Papirològic hi ha darrera les aportacions i els consells de diversos arxivers que altruistament, com tots els autors, ens han ajudat.
A tothom que ha participat alguna vegada en el projecte Auriga li dono les gràcies, en nom de l'equip de la revista.
Gràcies per haver compartit la passió pel món clàssic, per haver-nos ensenyat que el coneixement ens pot fer generosos.
També vull donar les gràcies al director, del Museu d'Arqueologia de Catalunya, Pere Izquierdo, per haver-nos acollit l'acte de presentació i celebració del número 50. És la única persona a qui li he sentit dir que vol convertir el museu en punt de trobada pels amants del món antic.
L'Auriga també ha tingut sempre la voluntat d'esdevenir també punt de trobada.
Si estimeu els nostres orígens, sereu benvinguts.

3.06.2008 - Timonells

És impossible conèixer l'ànima d'un home,
saber si és sensible i jutja bé,
fins que no se l'ha vist exercint el poder i fent complir la llei.
A mi, aquell que mena tota una ciutat
i no s'ajusta a les millors decisions,
ans té la llengua enclosa per alguna por,
em sembla, i sempre m'ha semblat, que és un traïdor.
I aquell qui anteposa els qui estima davant la seva pròpia pàtria,
en dic un home de no res.
Que Zeus, que tota cosa veu, ho sàpiga:
jo ni sabria callar una desgràcia
que planés sobre els meus conciutadans,
ni podria tenir com a amic un enemic de la terra,
coneixent que la nau de l'estat
és la que ens salva a tots,
i que si la dirigim com cal, mai no ens faltaran amics.
              Antígona (v. 175-190). Sòfocles.

Aquests són els primers mots de Creont, tirà de Tebes, a la tragèdia Antígona.

És una declaració de bones intencions.

El què doblegarà Creont al fet tràgic serà la seva ceguesa davant dels fets, la sordesa davant la veu dels ciutadans, la supèrbia folla, la seva obstinació.

Abans que es produeixi la tragèdia irreparable, Tirèsies, l'endeví, li recorda:

13.05.2008 - Enquesta sobre el futur del Museu d'Arqueologia de Catalunya

Avui, per primera vegada, hem obert un enquesta a la web de la revista Auriga, de divulgació del món clàssic a Catalunya.
Atès que diumenge és el Dia Internacional dels Museus, hem proposat que els lectors d'Auriga s'expressin sobre el futur del Museu d'Arqueologia de Catalunya.
L'Auriga no construeix museus, només fomenta el diàleg, el debat, l'intercanvi d'idees.
Per això us animo a participar, i, també, a consultar els resultats.
Fins el dia 18 de maig hi ha temps per participar.
www.auriga.cat

9.05.2008 - Parlaments d'Europa i català

“Europa la més bonica de les terres», Plini (23-79 dC)

L'Assemblea Nacional francesa va debatre dimecres, per primera vegada en sessió monogràfica, donar més reconeixement a les llengües minoritàries al seu territori, com són el català, el basc, l'occità, el bretó i l'alsacià. El debat sobre aquesta qüestió, que sempre provoca recels a França, s'ha fet per iniciativa d'un diputat bretó. Alguns membres de l'Assemblea han demanat que es reguli per llei el paper de les llengües minoritàries, però el govern només ha acceptat parlar de la "pluralitat cultural en una única França política". El debat, però, ha permès sentir parlar català a la seu parlamentària francesa, situació que s'ha produït per primera vegada.

El diputat en qüestió no ho ha tingut fàcil. El president l'ha interromput de seguida, tot i que s'ha afanyat a traduir el que havia dit: "Senyor ministre, els catalans són gent orgullosa, honesta i pacífica. La seva llengua és un dret i saben quins són els seus deures."

Estem acostumats a que facin callar els diputas al Parlament espanyol quan parlen català. 

I al Parlament Europeu, també.

Aquest és el text de la proposta presentada el 9 de maig del 1950 per Robert Schuman, ministre francès d'afers exteriors, i que va donar origen a la creació de la Unió Europea.

Aquest és el primer paràgrafs de la Declaració Schuman. Per això el dia 9 de maig s’ha declarat com el dia d’Europa. 

 “La pau mundial no pot salvaguardar-se sense uns esforços creadors equiparables als perills que l'amenacen. La contribució que una Europa organitzada i viva pot aportar a la civilització és indispensable per al manteniment d'unes relacions pacífiques. França, defensora des de fa més de vint anys d'una Europa unida, ha tingut sempre com objectiu essencial servir la pau."

Servir la pau, prohibir la llengua.  

Un cas estrany.

1.05.2008 - A la recerca de l’espurna revolucionària

Sense cap mirament, sense dolor, sense respecte,
M’han bastit a l’entorn grans i altes muralles.

I m’estic ara aquí i em desespero.
No penso en res més: aquesta sort em devora el pensament,

perquè tenia tantes coses per fer, allà a fora.
Ah, quan construïren els murs, com no vaig fer-hi atenció!

Però mai no vaig sentir la remor o la veu dels qui els bastien
Sense jo adonar-m’en em van tancar lluny del món.

Murs, Konstandinos P. Kavafis (1911). Traducció d’A. Eudald Solà.

En els propers dies evocarem individualment i col.lectiva el maig del 68.
Analitzarem, contertuliarem, alguns recordaran en primera persona, aquest tall en el fil de la història que va marcar un abans i un desprès en el món de les idees. La memòria ens farà present com una multitud es va preguntar si era possible canviar el món. I com es va produir el canvi.

Qualsevol inventari del què va sorgir d'aquesta revolució col·lectiva i personal es pot allargar o encongir segons el missatge en el què ens vulguem instal·lar.

Però ara fa 40 anys la gent va agafar la història amb les seves mans, i potser, ara, em pregunto quina espurna caldria per tornar a tenir una una explosió de llibertat com aquella, si és que cal, és clar.

Quaranta anys desprès les idees del maig del 68 s'assumeixen de manera perversa pel capitalisme, triomfador. Fa 40 anys es reivindicava la llibertat personal i la col·lectiva. Emergia l'individu autònom i membre partícip d'una col·lectivitat. Ara hem esdevingut individus autònoms, lliures. I la por utilitza altres eines: la hipoteca i el currículum. I col·lectivament, ens trobem en una situació ideologicament precària, i del somni col.lectiu, ja no se'n parla.

La veu dels governants de dretes i d'esquerres, en alternància al poder, ens diu massa sovint que cal abandonar el discurs radical. No només Sarkosy parla d’abandonar maig del 68. Al nostre País, també estem sentit que ja no cal un discurs radical, que les postures resistencialistes estan obsoletes.

M'agraden els textos. I avui em pregunto quina espurna caldria per tornar a pensar sense por què podríem fer per canviar el món.
I és per això que, a la recerca de l'espurna revolucionària, he recuperat l'article de Pierre Viansson-Ponté 'Quand la Frances'ennuie', publicat a leMonde, i que va esdevenir part d'aquella espurna que va fer esclatar la insatisfacció col.lectiva.

Quand la France s'ennuie...

14 février 1968 - Le 15 mars 1968, Le Monde publie un article de Pierre Viansson-Ponté sur l'état de la société française, appelé a un grand retentissement. Ce qui caractérise actuellement notre vie publique, c'est l'ennui. Les Français s'ennuient. Ils ne participent ni de près ni de loin aux grandes convulsions qui secouent le monde. La guerre du Vietnam les émeut, certes, mais elle ne les touche pas vraiment. Invités à réunir "un milliard pour le Vietnam", 20 F par tête, 33 F par adulte, ils sont, après plus d'un an de collectes, bien loin du compte.

D'ailleurs, à l'exception de quelques engagés d'un côté ou de l'autre, tous, du premier d'entre eux au dernier, voient cette guerre avec les mêmes yeux, ou à peu près. Le conflit du Moyen-Orient a provoqué une petite fièvre au début de l'étédernier : la chevauchée héroïque remuait des réactions viscérales, des sentiments et des opinions en six jours, l'accès était terminé. Les guérillas d'Amérique latine et l'effervescence cubaine ont été , un temps, à la mode elles ne sont plus guère qu'un sujet de travaux pratiques pour sociologues de gauche et l'objet de motions pour intellectuels. Cinq cent mille morts peut-être en Indonésie, cinquante mille tués au Biafra, un coup d'Etat en Grèce, les expulsions du Kenya, l' "apartheid"sud-africaine, les tensions en Inde : ce n'est guère que la monnaie quotidienne de l'information. La crise des partis communistes et la révolution culturelle chinoise semblent équilibrer le malaise noir aux Etats-Unis et les difficultés anglaises.

De toute façon, ce sont leurs affaires, pas les nôtres. Rien de tout cela ne nous atteint directement : d'ailleurs la télévision nous répète au moins trois fois chaque soir que la France est en paix pour la première fois depuis bientôt trente ans et qu'elle n'est ni impliquée ni concernée nulle où que ce soit dans le monde.

La jeunesse s'ennuie. Les étudiants manifestent, bougent, se battent en Espagne, en Italie, en Belgique, en Algérie, au Japon, en Amérique, en Egypte, en Allemagne, en Pologne même. Ils ont l'impression qu'ils ont des conquêtes à entreprendre, une protestation à faire entendre, au moins un sentiment de l'absurde à opposer à l'absurdité. Les étudiants français se préoccupent de savoir si les filles de Nanterre et d'Antony pourront accéder librement aux chambres des garçons, conception malgré tout limitée des droits de l'homme. Quant aux jeunes ouvriers, ils cherchent du travail et n'en trouvent pas. Les empoignades, les homélies et les apostrophes des hommes politiques de tout bord paraissent à tous ces jeunes, au mieux plutôt comiques, au pis tout à fait inutiles, presque toujours incompréhensibles.

Heureusement, la télévision est là pour détourner l'attention vers les vrais problèmes : l'état du compte en banque de Killy, l'encombrement des autoroutes, le tiercé, qui continue d'avoir le dimanche soir priorité sur toutes les antennes de France.

Le général de Gaulle s'ennuie. Il s'était bien juré de ne plus inaugurer les chrysanthèmes et il continue d'aller, officiel et bonhomme, du Salon de l'agriculture à la Foire de Lyon. Que faire d'autre ? Il s'efforce parfois, sans grand succès, de dramatiser la vie quotidienne en s'exagérant à haute voix les dangers extérieurs et les périls intérieurs. A voix basse, il soupire de découragement devant la "vachardise"de ses compatriotes qui, pourtant, s'en sont remis à lui une fois pour toutes de leurs affaires. Ce qui fait d'ailleurs que la télévision ne manque pas une occasion de rappeler que le gouvernement est stable pour la première fois depuis un siècle.

Seuls quelques centaines de milliers de Français ne s'ennuient pas : chômeurs, jeunes sans emploi, petits paysans écrasés par le progrès, victimes de la nécessaire concentration et de la concurrence de plus en plus rude, vieillards plus ou moins abandonnés de tous. Ceux-là sont si absorbés par leurs soucis qu'ils n'ont pas le temps de s'ennuyer, ni d'ailleurs le cœur à manifester et à s'agiter. Et ils ennuient tout le monde. La télévision, qui est faite pour distraire, ne parle pas assez d'eux. Aussi le calme règne-t-il.

La réplique, bien sûr, est facile : c'est peut-être cela qu'on appelle, pour un peuple, le bonheur. Devrait-on regretter les guerres, les crises, les grèves ? Seuls ceux qui ne rêvent que plaies et bosses, bouleversements et désordres, se plaignent de la paix, de la stabilité, du calme social.

L'argument est fort. Aux pires moment des drames d'Indochine et d'Algérie, à l'époque des gouvernements à secousses qui défilaient comme les images du kaléidoscope, au temps où la classe ouvrière devait arracher la moindre concession par la menace et la force, il n'y avait pas lieu d'être particulièrement fier de la France. Mais n'y a-t-il vraiment pas d'autre choix qu'entre l'immobilité et la tempête ? Et puis, de toute façon, les bons sentiments ne dissipent pas l'ennui, ils contribueraient plutôt à l'accroître.

Cet état de mélancolie devrait normalement servir l'opposition. Les Français ont souvent montré qu'ils aiment le changement pour le changement, quoi qu'il puisse leur en coûter. Un pouvoir de gauche serait-il plus gai que l'actuel régime ? La tentation sera sans doute de plus en plus grande, au fil des années, d'essayer, simplement pour voir, comme au poker. L'agitation passée, on risque de retrouver la même atmosphère pesante, stérilisante aussi. On ne construit rien sans enthousiasme. Le vrai but de la politique n'est pas d'administrer le moins mal possible le bien commun, de réaliser quelques progrès ou au moins de ne pas les empêcher, d'exprimer en lois et décrets l'évolution inévitable. Au niveau le plus élevé, il est de conduire un peuple, de lui ouvrir des horizons, de susciter des élans, même s'il doit y avoir un peu de bousculade, des réactions imprudentes.

Dans une petite France presque réduite à l'hexagone, qui n'est pas vraiment malheureuse ni vraiment prospère, en paix avec tout le monde, sans grande prise sur les événements mondiaux, l'ardeur et l'imagination sont aussi nécessaires que le bien-être et l'expansion.

Ce n'est certes pas facile. L'impératif vaut d'ailleurs pour l'opposition autant que pour le pouvoir. S'il n'est pas satisfait, l'anesthésie risque de provoquer la consomption. Et à la limite, cela s'est vu, un pays peut aussi périr d'ennui.

PIERRE VIANSSON-PONTE
Le Monde du 15 mars 1968

25.04.2008 - 25 d’abril. 1707 i 1974

El coneixement precís del passat és la millor ajuda per comprendre el futur.

                                                                                      Tucídides I, 7-8

14.04.2008 - Keyword

Quin país és aquest? Quina raça hi habita?

Qui diré que és aquest que estic veient

exposat a l’embat de les tempestes

lligat amb brides a les roques?

Per quina falta et castiguent destruint-te?

                            Prometeu encadenat (vs. 559-565). Èsquil.  

 

3. "el cor obert a totes les esperances" .

4. "agent provocador", "traïdor".

5. "drets dels homes i dels pobles".

6. "emoció del nostre poble", "pau internacional".

7. " fraternitat de tots els homes i de tots els pobles"

8. "dignes de Catalunya"

I la keyword   "República Catalana".  

17.03.2008 - El viatge d’Asclepi

En algun moment del segle II aC va sortir, possiblement de l'illa de Delos, l'escultura d'una divinitat encarregada pel poble dels emporitans. Sabem que va arribar a Empúries, i que va ser venerada durant un temps, i abandonada, finalment, a la cisterna del temple, on es va trobar el dia 25 d'octubre de 1909. Desprès va marxar a la veïna ciutat de Barcelona, on se la va honorar gairebé 99 anys i se la va embellir per tornar-la amb tot el seu esplendor a Empúries. La divinitat ara ja roman, serena i bella, a l’esguard d’un nou temple, prop del mar emporità per ser venerada com a Zeus Serapis, Asclepi o Esculapi. I jo li porto d'ofrena la narració del poeta: Asclepi "El déu metge porta en una mà un bastó de caminant", enunciava des d'un magnetòfon una veu ampul·losa, que no era la de Pulcre Trompel·li "per la vara s'entortolliga una serp, animal endevinaire. En l'altra mà duu sovint una copa, per a triagues i altres begudes saludables. La cornella, de vida llarga, l'acompanya i li recorda la mare. Té un aspecte noble, acollidor, i la mirada és serena. El seu culte va partir, diuen de Tricca, s'escampava per la Tessàlia i arrelava a Epidaure, on es conserva, gairebé intacte, el meravellós teatre construït per Policelt el Jove. És per essència bondadós. Que hi ha, però de més temible que una bondat sense límits? Els antics ja se n'havien adonat, i ara, ens comencem a anguniejar amb raó, en veure els efectes de la seva lluita, cada dia més i més victoriosa, contra infermetats i malalties, adversa de retop a les profundíssimes i necessàries lleis de la selecció natural de l'espècie humana. Perquè hem de morir a temps, no vegetar, sobrers, confosos en la multitud que creix, sense ordre ni mesura, cap a un orb destí de rusc o de formiguer. Aquesta bondat tan ben servida com malentesa, ens empeny potser, com a única escapatòria previsible, per fugir de l'espant d'un brunzit d'eixam que mai no para,al silenci absolut d'una destrucció fatal". "De res, massa" va rondinar la senyora Magadalena Blasi que escoltava. "Savis de segles allunyats ho aconsellaven. Quin vulgar discurs, eh! Avui no serem capaços de descobrir, entre atapeir-nos fins a rebentar o esvanir-nosamb esclat, una tercera alternativa, o les que calguin, desprès de dos mil mil·lenaris, leri-leri, d'evolució? Bah! S'hauran de tallar, tal vegada, alguns caps de gent d'upa, però ens en sortirem" es tranquil·lizava la senyora Magdalena Blasi, alliberada de la més petita ombra de prejudicis. I projectava octogenària una munió de diversos i obres, a acomplir dintre un curtíssim termini de quinze anys." "Asclepi" Les roques i el mar, el blau. Salvador Espriu, 1981

8.03.2008 - Jornada de reflexió

Mentre reflexionava al llarg de la jornada de reflexió he recordat aquest poema que l'any 1904, Konstandinos Kavafis va escriure i va titular "Esperant el bàrbars".

¿Què esperem a la plaça tanta gent reunida?
Diu que els bàrbars avui seran aquí.
¿De què ve al Senat aquesta inacció?
¿Per què seuen els Senadors i no legislen?
És que els bàrbars arribaran avui.
¿Per què han de fer lleis ja els Senadors?
Les dictaran els bàrbars quan vindran.
¿Per què l'Emperador se'ns ha llevat tan d'hora
i és a seure al portal més gran de la ciutat,
dalt del tron, revestit i portant la corona?
És que els bàrbars arribaran avui,
i el nostre Emperador creu que ha de rebre
llur cap. I fins i tot té preparat,
per dar-l'hi, un pergamí. Allí li ha escrit
una llista de títols i de noms.
¿Per què els nostres dos cònsols i els pretors van avui
amb les togues vermelles, les togues recamades?
¿Per què porten braçals amb tantes ametistes
i anells amb esplèndides, cristal·lines maragdes?
¿Per què han pres avui uns bastons tan preciosos
amb tot de plata i or cisellats de mà mestra?
És que els bàrbars arribaran avui;
i tot això són coses que fascinen els bàrbars.
¿Per què els bons oradors no han vingut com sempre
a engegar llurs discursos, a dir el que d'ells s'espera?
És que els bàrbars arribaran avui;
i són gent que els empipen retòriques i arengues.
¿Per què ha començat de sobte aquesta angúnia
i aquest renou? (Oh, com s'han allargat les cares!)
¿Per què es buiden de pressa els carrers i les places
i tothom va tornant a casa molt pensívol?
És que s'ha fet de nit i els bàrbars no han vingut.
I uns homes arribats de la frontera
han dit com ja, de bàrbars, no se'n veuen enlloc.
¿I de nosaltres ara què serà sense bàrbars?
Aquesta gent alguna cosa bé resolia.

La traducció és de Carles Riba.

21.02.2008 - Dia Internacional de les llengües maternes

I si, doncs, no pots fer la teva vida com la vols,
això almenys procura
en tant que puguis: no l'abarateixis
amb massa contacte del món,
amb molts moviments i converses.
No, no l'abarateixis agafant-la,
rodant sovint amb ella i exposant-la
a la diària bajania
de les relacions i els intercanvis
fins que es torni com una forastera enfadosa.  

Konstandinos P. Kavafis (1913) En tant que puguis

L'any 1999, la UNESCO va establir el 21 de febrer de cada any com a Dia Internacional de les llengües maternes, jornada que s'inscriu en el marc dels esforços d'aquesta organització internacional per a protegir les aproximadament sis mil llengües diferents existents arreu del món i, alhora, preservar la diversitat cultural.
 
La Conferència General, òrgan suprem de la UNESCO, va reconèixer el paper que té la llengua materna en el desenvolupament de la creativitat, la capacitat de comunicació i l'elaboració de conceptes, però també en el fet que les llengües maternes constitueixen el primer vector de la identitat cultural.
 
D'acord amb estudis de la UNESCO, en els moments de més auge lingüístic, existien en el món entre 7.000 i 8.000 idiomes diferents. Avui, les llengües estan passant per un ràpid declivi i els lingüistes s'enfronten a la urgència de poder-les documentar totes per a la posteritat. Segons estimacions recents, la majoria de les 6.000 llengües que es parlen actualment arreu del món compten amb molts pocs parlants. La meitat en té menys de 10.000 i una quarta part del total menys de 1.000 parlants.

Des de l'any 2004 la ciutat que ha esdevingut Capital de la Cultura ha celebrat el   Dia Internacional de les llengües maternes amb un acte eminentment lingüístic: la lectura ininterrompuda de la Declaració Universal dels Drets Humans proclamada per l'Assemblea General de les Nacions Unides, el 10 de desembre de 1948, Aquesta lectura l'han fet en la llengua materna de les persones que lliurament han volgut participar. Fins ara a les capitals culturals s'ha llegit amb més de 60 llengües la Declaració.

A Banyoles, a Esparreguera, a Amposta, a Lleida i segur avui a Perpinyà, aquest acte ha demostrat que la convivència lingüística al nostre país és modèlica i que l'arribada de moltes persones de fora de l'àrea lingüística catalana és un nou repte per a la llengua i cultura catalanes. Tots podem enriquir-nos culturalment i lingüísticament i la llengua pròpia de Catalunya pot avançar amb molts nous parlats.

Pensava escriure alguna cosa sobre llengua com a signe d'identitat. Però m'adono que no cal. Acabo de rellegir la Declaració Universal dels Drets Humans. Hi ha tants articles que encara resten pendents d'universalitzar-se, que només sé acabar donant-vos el link per llegir aquest text encara avui radical

http://www.unhchr.ch/udhr/lang/cln.htm

8.02.2008 - Premis Auriga i patrimoni immaterial

24.01.2008 - Pla de Museus, Súnion i Xirinacs

Sóc producte d'un país

esqueixat i oblidadís.

Quan recula, creu que avança,

és feliç narcotitzant-se.

                                  Miquel Pujadó

L'atzar m'ha fet llegir aquest poema just avui, quan encara no he pogut pair la notícia de la liquidació del Museu d'Arqueologia de Catalunya, que es dissoldrà en un Museu de Societat,   segons diu el Pla de Museus de Catalunya que es va presentar dilluns al MNAC. El Museu de Societat, que intenta resoldre de cop la manca d'un Museu Nacional d'Etnografia, la modernització del Museu d'Història de Catalunya i les goteres de la seu del Museu d'Arqueologia de Catalunya, el Palau d'Arts Gràfiques, a Montjuïc, construït amb motiu de l'Exposició Universal del 1929!

Aquest Museu de Societat –que tindrà el rang de museu nacional– no acollirà, incomprensiblement el Museu Nacional d'Art de Catalunya –nau capitana del primer tripartit–, ni el Museu de la Ciència i la Tècnica de Catalunya, que seguiran sent independents. Per tant, a Catalunya, l'art, la ciència i la tècnica no són societat.

En aquesta reorganització museística es crea un Museu de Ciències Naturals, que també serà nacional.

Cap d'aquests dos nous museus, el Museu de Societat i el Museu de Ciències Naturals, de moment, tot i ser-ho, no porten l'adjectiu “nacional” en la seva denominació, ni tampoc “de Catalunya”.

No hi entenc de Ciències Naturals I, per tant, no puc dir res d'aquest nou museu.

Dilluns em vaig dirigir al MNAC per assistir a la presentació del Pla de Museus amb il·lusió. Com molts altres, esperava que al Museu d'Arqueologia de Catalunya se li tornaria a donar la categoria, l'estatus, de Museu Nacional d'Arqueologia de Catalunya.

Mentre pujava les escales de Montjuïc, la visió del   Palau Nacional em va retornar al passat: aquest govern ha fet una bellíssima introducció dels actes commemoratius del centenari de la trobada de l'Asclepi d'Empúries amb la restauració de l'estàtua i amb una elegant presentació al Museu d'Arqueologia. I també ha pres la decisió insòlita de tornar-lo a casa, a Empúries. I vaig pensar que, per primera vegada des dels temps de Ventura i Gassol, la conselleria de Cultura, estava en mans d'un partit republicà. I vaig recordar el carismàtic fundador del Museu d'Arqueologia de Catalunya,   Dr. Bosch Gimpera, un dels intel·lectuals de més prestigi que ha donat el nostre país.

Mentre a peu passava pel lloc on havien estat les quatre columnes de Puig i Cadafalch, vaig pensar en la seva generació. Pompeu Fabra, Rubió i Ors, el modernisme, el noucentisme, Caterina Albert, l'Institut d'Estudis Catalans, la Biblioteca de Catalunya... Estem celebrant tots els centenaris... Quin luxe, quina herència més brillant! Quina generació, amb visió de país, amb projecte polític de construcció nacional...

I em va venir a la memòria Carles Riba i, inevitablement, Lluís Maria Xirinacs. I és que aquest estiu vaig saber la seva mort quan gaudia d'un dolç moment a Súnion, esperant que el sol arribés a l'altar del déu. El meu país ha donat persones d'una digníssima sensibilitat social, persones que creen identitat, que la història acull com a protagonistes.

I mentre pujava les escales pensava que per fi tornaríem a tenir un Museu Nacional d'Arqueologia, com tenen tots els estats!

Tenia ganes de saber com s'havia resolt la modernització del Museu d'Història de Catalunya. Pensava que, dotze anys desprès de la seva creació, segur que la Junta de Museus –que, per cert, també està celebrant el seu centenari– li hauria trobat, un destí gloriós!

I poder dir Museu Nacional d'Història de Catalunya, això sí que fa goig!

No sé si en algun racó del futur Museu Nacional d'Història hi haurà els mots del poeta: “Qui perd els orígens per la identitat”.

També pensava en el Museu Etnològic. És una qüestió a resoldre de fa temps, però suposava que farien una xarxa semblant al mNaCTEC, perquè n'hi ha molts pel territori. I també cal donar eines al turisme cultural, una indústria molt important a casa nostra.

Vaig entrar amb ganes de novetats al MNAC. Déu n'hi do, la sala oval!

Per ser un edifici efímer, que s'havia d'enderrocar desprès de l'Exposició Universal, ha quedat força bé!

També herència d'aquella generació.

A la sala annexa, on es feia la presentació del Pla de Museus, hi havia força gent.

Un bon muntatge amb retolació estàtica i tot: “Presentació del Pla de Museus.”

No pas una pantalla amb un efímer Powerpoint.

En fi, hi ha ocasions que s'ho valen.

I van començar a repartir les notes de premsa.

Silenci…

Sorpresa, incredulitat, enuig. No pot ser! Seguim pensant en petit!

Que només siguin 4 els museus nacionals, no fos cas que ens acostuméssim al mot ... Bé, de fet, no cal ni posar-lo, no el traurem al MNAC, ni al mNATEC. Deixem-ho així, i fem un gran museu-calaix de sastre que no té nom perquè no sabem com dir-ne, però que ja està decidit i prou, i així enterrem signes d'identitat nacional, com la història o l'arqueologia, que tenim molt arrelats i que ens topem quan anem pel territori i que ... Museu de la Societat, i potser li direm Catalonia!

I això sí, ep!, parlem de calés, de subvencions, que al fons de la sala hi ha molts directors dels museus que no arriben a final de mes, i que fan meravelles per mantenir les peces inventariades o no. Però no cal parlar d'això perquè ja està decidit i prou! I fem 4 museus nacionals, i prou!

I com que és l'hora de l'entrepà, al pati tothom a esmorzar.

I els que vulguin fer preguntes que tornin a pujar, però poca estona, que la classe comença aviat i no hi ha més espai, que estem en un edifici efímer.

Vaig marxar.

Tenia ganes de plorar. No era l'única. Algú em va aturar. Compartíem ràbia, enuig, decepció…

Se'm va acudir un article: “Cent anys del noucentisme. De la construcció nacional a la desconstrucció nacional.”

Vaig baixar amb ràbia les mateixes escales que havia pujat amb esperança.

I em va venir al cap altra volta Súnion , inevitablement, Lluís Maria Xirinacs.

Tinc clavades les seves darreres paraules: “Una nació mai no serà lliure si els seus fills no volen arriscar en el seu alliberament i defensa.”

I Súnion em va tornar l'esperança: la tarda que vaig saber el traspàs de Xirinacs els meus dos fills, infants molt observadors, es van inventar una nova paraula, regirabardisses , nom que van donar a uns ocellets joganers que hi havia al temple del déu mentre esperàvem el sol. Són nens creatius. Generen esperança.

Sí, cal seguir treballant. Som un país creatiu i tenim molta feina!

Amb un “i prou” no es liquida una part de la nostra identitat.

Montserrat Tudela                                        

23.01.2008 - Sigueu benvinguts